PREÀMBUL

A partir del segle XIX, la economia mundial ha gestionat la societat sota dos grans models bàsics; capitalisme vs comunisme

Ambdós models teòrics són el producte evolutiu de la gestió històrica de les diferents modalitats de societat que han existit durant els darrers tres mil·lennis.

Generalitzant, òbviament no vull pas escriure una enciclopèdia, afirmaríem que:

1. El Capitalisme es basa en la lliure decisió dels individus, motivada per la cerca del benefici personal i sotmesa a unes limitacions ètiques bàsiques, sovint d’origen religiós. La seva idea de fons, és que si tots els individus cerquen el millor per a ells, assoliran una economia eficient i per tant també beneficiaran al veí. Es comporta com la “naturalesa” -teoria evolutiva, on uns creixen i altres són eliminats-, les decisions a la llarga sempre seran les bones, però a la curta deixarà malferits i cadàvers.
2. El Comunisme es basa en la administració racional. Fonamentada en valors ètics, pretén però arribar a preveure les necessitats i actuar a priori, aconseguint el mateix efecte del capitalisme però de forma anticipada, evitant els “ferits” en el camí. Requerint a la força que els administradors tinguin bona fe, siguin justos i no siguin egoistes.

Donem per fet doncs que ambdós sistemes són intrínsecament bons, ja que cerquen el mateix fi, administrar la societat de forma eficient i ètica, en benefici dels ciutadans.

El capitalisme compta amb la “intel·ligència social” (la suma de decisions individuals optimitzen la solució final). El comunisme es basa en la “existència de grups d’elit” amb capacitat analítica i predictiva.

I com altres teories… el que funciona al laboratori no ho fa a la vida real, on el factor humà distorsiona. I això ho podem constatar en els dos sistemes bàsics.

COMUNISME, DOS MODELS. URSS I XINA

URSS

Al voltant de Rússia, entre 1922 i 1991 fou creada la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques -URSS-, basada en l’ideari socialista i gestionada per un partit únic, on se suposa hi havia la elit amb alta capacitat de gestió.

Amb dissonàncies importants des de l’inici, la primera concessió per la seva implantació fou justificar la violència com a necessària per arribar al nou model.

Si be cal reconèixer que durant el període va experimentar creixement econòmic i va millorar la situació econòmica mitjana de la seva població (partia pràcticament d’una economia feudal), és indubtable que va fracassar clarament. No va aconseguir elevar prou el nivell de vida mitjà dels seus ciutadans (comparativament amb els seus veïns europeus i nord-americans), no va aconseguir la buscada igualtat social o distribució de la riquesa (van sorgir elits als càrrecs de partit substituint l’antiga noblesa) i van demostrar ineficiència en la gestió (períodes de fam per mala gestió agroalimentària, etc). El sistema era autàrquic i per tant no gaudia de les eficiències que proporciona el mercat obert.

El sistema col·lapsà i fou dissolt a finals de 1991, provocant un descrèdit (molt injust en la meva opinió) vers el “comunisme” com a sistema teòric d’administració social.

XINA

Difícil d’analitzar, la llunyania i desconeixement profund de la seva cultura dificulten entendre què i perquès.

Pensar que la implantació del comunisme a la Xina és fruit de la evolució necessària d’un estat feudal és agosarat. El seu sistema previ sol simplificar-se a occident (un emperador, molta administració imperial, burocràcia i suborns, etc), certament tenia una població extremadament pobre i una força militar molt baixa no adient a la seua mida. Ara be, els coneixements que acumulava la seva cultura (art i ciència) ens haurien de fer veure que alguna cosa devien fer be durant els segles anteriors, que alguna cosa se’ns escapa.

Si be el comunisme és nominalment el sistema empleat, on la elit s’ubica dins el partit únic, des de l’inici podem pensar que és un sistema adaptat a la seva cultura. La sensació és que el comunisme teòric ha sigut un marc, no pas el model.

La situació en especial, a partir de la teoria “un país dos sistemes” que va emergir a partir de la caiguda de la URSS, la seva situació actual (èxit macroeconòmic indubtable i consolidat, que si be beneficia a tota la societat no ho fa pas de forma equilibrada)i la constatació de que hi ha una autèntica dictadura (persecució de dissidents, formació del pensament únic, etc) em fa pensar que Xina no és pas el millor exemple per parlar de comunisme, això crec pensarien Marx i Engels (potser Xina estaria més a la línia Stalin, però gestionada amb més intel·ligència).

CAPITALISME, DIFERENTS MODELS

Per fons d’ètica religiosa podem parlar de dos models, el anglòfon i el mediterrani. El primer sobre la base calvinista (els teus actes d’avui seran jutjats a l’eternitat) i el segon sobre la base del catolicisme cristià (fes el que vulguis, penedeix-te abans de la mort i vas al cel).

Per puresa de model, el keynesià (que recomana la intervenció parcial del govern dins l’economia) i el model liberal (sota postulats de l’escola austríaca de F Hayek que postula empetitir l’Estat i reduir-ne la despesa).

Malgrat el discurs d’occident és cofoi, “el capitalisme ha derrotat al comunisme”, el cert és que si be la nostra societat ha prosperat molt durant els darrers dos segles, aquesta prosperitat no ha arribat als ciutadans amb justícia social. És més, avui constatem una constant diferenciació entre minories acabalades (que sovint tenen poder polític i mediàtic) i majories en continu empobriment. Sols cal veure la distribució de la riquesa en qualsevol país per donar crèdit a aquesta afirmació, admeten que uns pocs països ho han fet millor -penso en l’Europa del Nord, tot i que hi te molt a veure la seva riquesa natural combinada amb una tradició democràtica-.

I per què no funciona el sistema? Aquesta és la pregunta clau.

Val a dir, ho desvelo, que penso és més factible un sistema capitalista que un sistema comunista. Bàsicament per que penso que les persones són egoistes i per tant mai tindrem elits prou justes com per administrar un sistema comunista amb èxit. Caldrien nous valors per assolir una societat justa, valors que fins ara cap filosofia o religió ens aporta (cap religió pensa en el ciutadans del món, es centre en els seus “adeptes” i els hi ven futurs eterns i no demàs millors, per tant…).

I per què doncs no ha funcionat prou be el sistema capitalista?

Pel mateix problema pel que no ha funcionat el comunisme. La intromissió de persones amb poder amb la única finalitat de lucrar-se personalment i tenir poder. El sistema de preus, la clau de volta del sistema (que oscil·la en funció d’oferta i demanda) ha sigut permanentment manipulat de forma barroera (via monopolització de béns i serveis o directament per decret… quan no amb l’ús de les armes). Tothom pot fàcilment posar exemples al respecte, en tots els sectors, no val la pena que els esmenti.

Però part del problema som sigut els propis ciutadans -altrament dit consumidors- que a l’hora som part principal en el procés de producció de béns i servies. I per què hem sigut un “problema” al sistema i per tant un perjudici als nostres propis interessos? Doncs probablement per què el “poder econòmic” sempre ha controlat la informació -ara en diem “el discurs”- fins el punt de manipular el pensament col·lectiu. Ens han imbuït idees base que de tant insistir-hi s’han convertit en prejudicis. O el que és el mateix, han sigut incorporades al nostre cervell com veritats inqüestionables, aconseguint així limitar la nostra capacitat racional de prendre la millor decisió, al no qüestionar-nos-les.

I aquí és on volia arribar, enumeraré les que veig de forma clara, tot i que segur és molt discutible. Probablement n’hi haurà moltes més, jo també estic “contaminat” per l’acció dels mitjans de comunicació (avui els mèdia en sentit ampli, fa unes dècades la premsa-TV i abans els púlpits de les esglésies i els cacics del poble), sempre controlats pel poder econòmic a tots els països.

FALSETATS DE BASE, que lamentablement acceptem

1. CAL GARANTIR LA LLIURE CIRCULACIÓ DEL CAPITAL PEL MÒN, per aconseguir la seva eficiència en benefici de tots. A l’hora que CAL LIMITAR LA LLIURE CIRCULACIÓ PEL MÒN DE LES PERSONES al·legant temes de capacitat, seguretat, etc.
   1. Implica la NO regulació global de condicions de treball. Admeten l’explotació de persones en altres països. És més, fomentant accentuar l’esclavisme modern per la via del treball (explotació d’obrers i si cal menors i tot)

1. 1. Implica NO gravar el capital ni els seus beneficis (que veu innombrables formes d’eludir càrregues fiscals), de facto obliga als Estats a gravar bàsicament la renda de treball i la propietat.
   2. Sotmet als països pobres, dependents de capital extern i amenaçats de forma continuada per la seva retirada.
   3. Fomenta el declivi democràtic en països pobres, la seva dependència del capital extern sovint fa que minories amb poder (militar bàsicament) es sotmetin a grans corporacions i això implica l’explotació sistemàtica de les riqueses naturals pròpies, empobrint més el propi pais i els seus ciutadans i impedint que aquests puguin millorar les seves rendes a partir de l’explotació dels seus propis recursos.
   4. Genera tensió militar. Els “interessos patris” són defensats si cal amb les forces armades (parlem d’Iraq …), justifiquem la destrucció per salvar interessos econòmics, malgrat si cal es disfressa com “alliberament del poble” o “destrucció d’armes massives”

2. CAL LIMITAR LA CIRCULACIÓ DE LES PERSONES, aconseguint que els ciutadans visquin dins les presons que marquen unes fronteres administratives, sovint fins i tot creades per tercers. 
   1. No permetre la lliure circulació de persones dona ales a dictadors, permet explotar al poble i que aquest no pugui ni revelar-se de la forma més tradicional al món, emigrant.
   2. Deixar circular a les persones no permetria l’explotació dels pobres en el seu pais d’origen (i aquesta explotació és la clau dels “negocis” que han enriquit a grans corporacions, fabricar a preus de misèria i vendre a preus d’occident). Engabiar els ciutadans de països oprimits permet a la societat rica explotar-los, és la nova forma de l’esclavisme.

3. VETAR L’ENTRADA DELS IMMIGRANTS, ens diuen que permet no haver de repartir el PIB (béns i serveis) i per tant mantenir el nostre nivell de vida.
   1. És una gran fal·làcia. L’arriba ordenada i la correcta distribució dels immigrants implica progrés econòmic del pais receptor. Per què com creix el PIB d’un país? La riquesa creix en funció de la capacitat de produir més béns i generar més serveis, certament podem créixer per eficiència tecnològica, però també amb més mans.
   2. L’arribada ordenada també facilitaria la assimilació social i cultural dels nous vinguts, evitant tensions socials. Explicar be els drets i deures dels ciutadans als nou residents és part del contracte social, la no acceptació si és motiu de rebuig (ningú emigra a on sap no estarà en sintonia).
   3. Els exemples de prosperitat econòmica a partir de la immigració són molts. Els EEUU el principal exemple, per cert difícil entendre les seves reticències actuals, sols justificables des d’un nacionalisme obsolet.

4. ECONOMIA FINANCERA, quan l’eina es converteix en el producte estrella del sistema.
   1. Hem oblidat que les finances són una eina, són l’eina que simplifica l’intercanvi entre productors i consumidors, entre inversors i estalviadors, entre ciutadans i l’estat. Entre diferents estats.
   2. Hem convertit l’eina en producte. Avui comprem i venem “futurs”. El gran invent del segle XIX per evitar brusquedats en els preus per factors exògens s’ha convertit en producte. Avui els mercats de derivats operen més per especulació que per cobertura, infinitament més. Adorem el “vedell d’or” i si cal ens hi arruïnem sense entendre res.
   3. Obrim al poder una eina per manipular preus de forma artificial. Parlem de mercats de divises? No hi ha fluctuació lliure i per tant es generen desajustos.
   4. Hem convertit la inversió (per defecte una decisió a mig/llarg termini en pura especulació a curt termini). Amb totes les conseqüències que això implica en quant a ineficàcia. El diner a curt no es preocupa per la investigació i progrés, li preocupa més el rumor i el seu efecte immediat. Qui no recorda el company de pupitre de l’Aznar al comandament de la TEL… que avui és on és.
   5. Hem mogut el punt de mira o objectiu. Ara el paradigma no és ser industrial, dominar un sector i assolir el lideratge. Ara el paradigma és ser “banquer” o similar, assignar-se emoluments de cine i ser rescatat per l’Estat si les decisions preses no són correctes… i tornar-hi que no ha sigut res.

5. PREMIAR ALS GURUS O GRANS GESTORS, com eina de motivació a favor d’aquesta minoria, sota el convenciment que sense ells no anem enlloc. Avui els sindicats accepten que la cap d’un banc guanyi 10.000.000 € anuals i un empleat seu 35.000 €.
   1. Potser que una persona aporti 285 cops més que la mitjana dels seus empleats? (exemple BSCH, hi ha relacions encara pitjors). Jo senzillament dic que és del tot impossible.
   2. Si aquests directius valen el que costen, per què no els be a buscar cap altre empresa i els retribueix millor?
   3. Si algú es guanya la fama d’insubstituïble (per exemple D. Emilio de BSCH), per què pocs dies després de morir-se és substituït per sa filla? És un exemple, però típic. Ningú és insubstituïble, potser ni el Messi (l’únic que em faria dubtar).

I segurament  trobarem altres fal·làcies incorporades al pensament col·lectiu, però ja m’he allargat prou. 

Amb poc soroll mediàtic ens assabentem que TELEFONICA i BBVA són excloses de l’índex EUROSTOXX50  que agrupa les 50 empreses més importants d’Europa en termes de capitalització. Cap empresa espanyola hi entrarà en substitució.

Amb molt soroll mediàtic coneixem que “la Caixa” absorbeix “Bankia” i passarà a ser el segon banc més capitalitzat d’Espanya -darrera SAN- amb la millor penetració a nivell de clients.

La primera notícia és lamentable, corrobora la situació d’Espanya dins l’entorn econòmic. Reafirma que els “líders” d’Espanya sols ho eren en funció d’operar en mercats tancats i protegits, entorn que permet que empreses poc eficients assoleixin èxit, quan s’han de comparar amb el món globalitzat. Això no és nou, Espanya està en decadència permanent des de la fi del “segle d’or” … i parlem del segle XVII. Però això seria tema d’un altre article.

La segona notícia és més que lamentable. Tres són els motius bàsics que em duen a afirmar-ho:

1. Aquesta solució engreixarà l’atur, problema greu i endèmic del país. Els “profits” d’aquesta fusió són exclusivament els derivats de l’acomiadament de plantilla.
2. Competència. La forta concentració del sector anirà en detriment de la qualitat de servei i afavorirà l’increment de preus per manca de competidors reals. I el que és més greu, serà un desincentiu vers la millora d’eficiència i vers la creativitat (nous productes, nous serveis, etc). En resum, aquesta fusió perjudica als clients.
3. En assessorament financer és bàsic el treball de diversificació del risc. És un argument senzill, invertir en diferents mercats i productes sempre serà més segur que concentrar “tots els ous en un cistell”, de fet la frase és popular, tampoc calen gaires estudis per afirmar-ho. Però aquesta fusió referma el model de concentració de risc dins el mercat espanyol. En resum, si tenim un sector delicat (el financer a nivell mundial), en plena renovació tecnològica (digitalització), en procés d’innovació continuat (criptomònades i serveis afegits que estan plantejant les noves tecnològiques al món financer) i dins un entorn econòmic de crisi (covid, brexit, etc). Decidir crear un gegant amb peus de fang és molt perillós, especialment pel contribuent que és qui “rescata” bancs per evitar que els clients perdin els dipòsits i els dirigents els sous milionaris.

Respecte el darrer punt, el “risc”, és fàcil de veure que les Entitats que millor han capejat la crisi del sector (iniciada a 2008 i en curs), o que menys danys han patit, són SANTANDER i BBVA que tenien millor diversificació geogràfica. Un cop d’ull a les seves darreres publicacions de resultats ho explica sense dubtes, on seria BBVA sense les aportacions de les inversions a sud amèrica, en especial Mèxic?.  Però… a Espanya no n’aprenen ni a cops i les decisions són polítiques en base a una ideologia de nacionalisme espanyol que tot ho contamina i aconsegueix la involució permanent. I això no ha acabat… sembla que els polítics i mitjans espanyols vulguin que SAN i BBVA segueixin “comprant” mercat a Espanya. Ho volen enfonsar tot?

Seria senzill pensar que BANC SABADELL o zombis similars del sector haurien de ser adquirits per empreses estrangeres o grups d’inversió diferents cercant sinergies d’increment de valor, no pas d’estalvis per acomiadaments. Caldria però visionar un sector financer futur (quin valor diferencial oferirà a clients, com s’hi relacionarà, etc). Caldria pensar en com els grans grup espanyols (SAN i BBVA) aprofundeixen en la diversificació geogràfica a l’hora que maduren i modifiquen processos de negoci, avui tendents a la obsolescència.  Però molt em temo que poc canviarà, Espanya és com és, i abans “rota que doblá” i així porten 300 anys -des de la firma del tractat dels Pirineus-.

ELS FETS

El PIB harmonitzat per habitant respecte UE28 (comparatiu amb UE), tant per Espanya com per Catalunya va patir una important caiguda entre 2007 i 2013, moment en que inicia una certa recuperació comparativa fins avui mateix.  Veure quadre d’Idescat.

Obvi recordar que des de setembre 2007 el món viu una “crisi” especialment financera i que a la península ibèrica es va veure agreujada per la bombolla immobiliària originada en els anys previs (conjunció de creixement econòmic, política fiscal incentivadora a la compra i oferta de sòl segrestada políticament per enriquir a alguns).

 LES CAUSES

Però vull centrar-me  en per què Espanya i Catalunya presenten millors dades de recuperació, comparativament amb la resta de països UE. Malgrat els polítics del PARTIDO POPULAR atribueixen el mèrit a la seva política econòmica sembla indiscutible que les causes li són alienes,  són:

1. Política monetària de la UE. El Banc Central Europeu ha inundat de diners Europa fins aconseguir que els interessos arribin al zero real. Veure tipus de referència aquí. Això ha beneficiat enormement els països molt endeutats -Espanya supera el 100% del PIB en Deute Pública i no en controla el creixement-. També ha estimulat inversions, potser menys de l’esperat. I finalment ha deixat més diners a la butxaca de les persones amb hipoteques, que són moltes. Les mesures del BCE venen acompanyades de una reducció de la prima de risc -visió subjectiva dels inversors internacionals- que ha ampliat l’efecte buscat pels gestors monetaris, aquesta reducció de la prima de risc és de prop de 400 punts bàsics a Espanya, molt notable complement estimulat.
2. Sector turístic. És activitat principal a la península, el seu comportament comparatiu és molt millor que el de la resta d’activitats. Respecte la oferta bàsica (sol i platja) tenim la inestimable col·laboració, durant els darrers anys, del terrorisme focalitzat a la Mediterrània sud i algunes zones aisàtiques de confessió musulmana que ens ha portat a màxims any darrera any. Veure informe de Exceltur prou explícit.
3. Un cop d’ull a l’enquesta històrica EPA que publica el Instituto Nacional Estadística espanyol ens deixa veure que Espanya passa de 1,7 milions de parats (8% parats a 2007) a 6,2 milions de parats (26,94% parats a principis de 2013). És obvi que això va contribuir a la precarització del treball, a nivell individual per què parats sense subsidi han tingut que acceptar condicions immorals, a nivell col·lectiu per què els sindicats han deixat de tenir força de negociació.  La  precarització laboral a curt termini afavoreix la “competitivitat” de preus en productes i serveis, respecte la resta de països UE.

 DIAGNOSI

Cap dels grans estímuls econòmics dels darrers tres anys és sostenible en el temps, fàcil:

1. La política monetària de la UE cerca portar les dades macros a un creixement sostingut dins un entorn d’inflació proper al 2%. Per tant, aquesta política a l’estil FED de EEUU te data final. I si mirem correlacions USD vs EUR, no més enllà de 2017/8.
2. El problema de violència terrorista a la Mediterrània sud es de esperar i desitjar que trobi solució. Per tant que els països de la seva ribera recuperin mercats. Sols la millora qualitativa de la oferta turística pot ajudar a mantenir xifres, però veient les inversions en el sector i en les infraestructures de les zones on es concentra la oferta, no anem pas per aquí.
3. L’atur s’ha reduït a 4,5 milions de parats (20% de la població activa). El mercat seguirà en precarietat, llevat políticament s’actuï en previsió de la davallada de poder adquisitiu que patirà la majoria de la població, amb conseqüències nefastes a la demanda interna i per tant al creixement del PIB.

Les causes de fons de la crisi (financera global i local) però continuen vigents. Fonamento la meva visió en una lectura de diagnosi de causa (“El minotaure global” escrit a 2012 per Yanis Varoufakis)i d’estimació de solucions (“El capital al segle XXI” escrit a 2013 per Thomas Piketty) entre altres, després d’haver repassat a consciència fonaments (“Keynes vs Hayek” de Nicholas Wapshott escrit el 2011).

En resum, atribueixo les causes de la crisi al desequilibri notablement creixent en la distribució de les “rendes”. Desequilibri que implica l’enriquiment de minories i empobriment de les majories, abastant fins i tot l’anomenada classe mitja -paradigma de la societat del benestar-

Sembla senzill d’entendre. Independentment de qui disposa de la riquesa, la clau està en la distribució de les rendes. I la distribució de la renda no és un problema de mercat, que també, ja que admet influència política (bàsicament política fiscal i regulatòria). M’explico, algú podria ser “propietari” de tots els pisos de Barcelona, si el lloguer màxim aplicable fos limitat no li serviria per res. Reitero, el que és important és distribuir les rendes (béns i serveis generats any a any), no la riquesa (idea comunista). Les rendes mal distribuïdes generen acumulació, ben distribuïdes creixement de la societat.

I donat que el món no es mou cap a la solució per ara, és fàcil pensar que el món recaurà en la crisi aviat. Si és així, Espanya – i Catalunya mentre en formi part-, n’ha de rebre les conseqüències. Agreujades per les debilitats  que ara mateix presenta, escenaris força pitjors que els que presentava a 2007. Un índex d’atur molt superior, un endeutament estratosfèric -que limitarà polítiques expansives en infraestructures- i un défit anual no controlat que s’agreujarà quan els tipus d’interès retornin a la normalitat.

Si a tot el que exposo i sumo la sensació de guiatge polític poc il·luminat (tant aquí com a EU), penso que afrontarem un 2017 complicat.

Com afrontar-ho? No ho sé pas, n’opinaré aviat. De moment però un parell de consells, si teniu estalvis no compreu pas Deute Públic de mig o llarg termini de països perifèrics. Millor líquid al 0% que cobrar un 0,4% durant 10 anys, millor una hipoteca fix al 2,25% que una variable un punt més baixa. I la Bolsa? …precaució, pocs valors bancaris a la cartera i molta diversificació geogràfica (diferents països i divises, via fons d’inversió)

Perdó per l’extensió.

LA TEORIA

A l’entorn desenvolupat i en general podem afirmar que el poder s’assigna de forma democràtica. Basat en el principi de participació igualitària de tots els membres de la comunitat.  Veure definició IEC.

Diferents models organitzatius es basen en sistemes democràtics. Resten algunes anomalies històriques (les monarquies , els senadors per noblesa, etc) que els temps difuminarà i diferents models d’interpretació de la voluntat democràtica per vestir majories (sistemes de doble ronda, d’assignació de vot, etc) sovint vinculats a interessos històrics.

L’ANOMALIA

Si el poder rau en el conjunt de ciutadans amb participació igualitària sembla inexplicable la bretxa social. En especial que aquesta segueixi creixent.

Si obriu l’informe adjunt del CES –Consell Econòmic i Social d’Espanya-, a la pàgina 55 podreu veure com es distribueix la Renda a Espanya a 2013. El 20% més ric rep vora el 40% de la renda, el 20% més pobre rep el 5%. El més greu és que la dels primers creix, la dels darrers cau. És clau veure que més del 60% de la població rep ingressos per sota la mitjana. És molt greu veure que les diferències s’accentuen, igual que a la resta del món segons Piketty.

Les diferències són encara més notòries quan parlem de la distribució de la riquesa, el capital.

Si vivim en democràcia no s’explica que la majoria esculli governants que legislin vers l’aprofundiment de la bretxa.

UN PER QUÈ POSSIBLE

La manca de capacitat crítica de les masses.  Un problema de cultura o una estratègia de deformació de la realitat, que el poder econòmic executa a través dels mitjans de comunicació. Sovint diem que la societat resta “borregada” per la telebasura, però potser el que resta és reeducada.

Fixeu-vos en alguns exemples:

És vulgarment admès que els tenidors de més capital (el més rics amb diferència) paguin menys impostos relatius –contra qualsevol principi de progressivitat de l’impost-. El patrimoni dels més rics, administrat des de societats –SICAV o PATRIMONIALS FAMILIARS- pot estar pagant tipus de 1% de l’Impost de Societats o be tenir exempció d’Impost de Successions. A l’hora que tenen una quota d’impost de Patrimoni limitat en funció de la renda declarada (la latent no suma!!). La justificació és pueril; “si paguessin com tothom s’emportarien els diners a paradisos fiscals”.

Es reclamat per suposades majories la desaparició de l’impost de Patrimoni. Just el contrari del que seria coherent a una imposició progressiva i a una intenció de redistribució de la riquesa a llarg termini.

De forma habitual sentim dir que cal abolir l’impost de Donacions i Successions. L’argument clau és que els fills mereixen allò que van suar els seus pares, però… no som una societat, no creiem en el principi de redistribució com a clau de generació d’una societat més justa i igualitària. És just que algú, per naixement i no per mèrit, pugui viure de rendes tota la vida com un autèntic paràsit social? La resposta sembla òbvia, la majoria però sembla veure-ho al revés.

Els polítics s’esforcen per vendre en campanya rebaixa d’impostos, en especial sobre la renda, limitant en especial les tarifes màximes que són les que repercuteixen a les minories més privilegiades. Sabíeu que a països prou desenvolupats com EEUU i Regne Unit, abans de l’arribada de Reagan i Tatcher, havien imposat tarifes properes al 90% de IRPF sobre rendes –per l’excés sobre 1MM USD-, aconseguint així frenar els sous que s’ apliquen els directius de grans empreses. Aquí sembla que el poble defensi al contrari per por a que els “grans cervells” fugin. Sóc de la opinió que Messi mereix el que cobra (és insubstituïble i hi ha altres clubs disposats a pagar-li), però el sou que cobrava en Botin era escandalós (de fet s’ha mort i l’acció de BSCH no s’ha ressentit, a l’hora que en vida cap banc estranger l’havia volgut fitxar)

UNA CONCLUSIÓ

 Cal que la societat prengui consciència de forma crítica. Si creiem que una societat justa, basada en la meritocràcia i el treball. Si pensem que cercar el bé comú és la clau per ser feliços i viure millor. Si pensem que la societat del benestar és possible. Cal que els que tenim el poder en democràcia ens ho creguem i el prenguem,  per exercir-lo.

Quelcom sembla moure’s per aquí si observem que ha passat a les darreres eleccions municipals. Ara falta veure si és per sentit crític o és un simple rebot a causa de la crisi i la creixen bossa de pobresa generada.

 PIB –dades globals-

De forma simplista, entenem PIB el conjunt de béns i serveis produïts a cada país, agregat tenim el PIB mundial. És equivalent a la suma de salaris més rendiments de capital ajustant impostos. Dividint entre població, per país o mundial, determinem el PIB per càpita. Dada teòrica doncs és evident que la seva distribució és irregular.

El PIB mesura la riquesa econòmica (els béns i serveis produïts i per tant a consumir per les persones).

Independentment del PIB per càpita teòric, cada persona consumeix béns i serveis en funció de la seva renda (sou o rendes de capital) i la seva decisió d’estalvi / endeutament.

El PIB mundial evoluciona en funció de la millora de la eficiència en els processos de producció i del creixement de la població.

Per generar el PIB usem dos factors bàsics

 CAPITAL    

 Correspon a l’estalvi acumulat, o sia el PIB no consumit. És riquesa acumulada en mans de persones, també la suma del capital financer més el valor dels béns d’inversió (mobiliaris i immobiliaris)

 El capital és retribuït amb RENDES DE CAPITAL

 És la retribució que obté l’estalvi acumulat anteriorment que s’inverteix en la producció de béns i serveis. L’estalvi acumulat, ja sigui financer o físic –terra, immobles i maquinària- és retribuït per conceptes de rèdit financer, lloguer per cessió o dividend per inversió. En resum, s’emporta part del PIB.

 TREBALL

 Aportació humana a la producció, física o intel·lectual.

 El treball és retribuït amb SALARIS o millor dit RENDES DE TREBALL

És la retribució que obtenen les persones per la seva implicació en els processos de producció de béns i serveis. S’emporta la resta de PIB un cop retribuït el Capital.

 En PIB també hi intervenen els impostos, eina de redistribució (via prestació de serveis universals o directament de redistribució de rendes)

PROBLEMA

 Si dins el marc capitalista acceptem que el benestar ve donat per la capacitat de consum de béns i serveis, ràpidament decidirem que volem maximitzar la nostra participació en el repartiment del PIB, independentment de qui sigui propietari del “capital”.

M’explico, no hi ha taüts amb butxaques, a les hores quin sentit te ser molt ric? (amb capital acumulat). Sembla clar que el que és important és disposar de moltes rendes per poder decidir entre consumir o estalviar.

 Hores d’ara s’estima que el CAPITAL MUNDIAL ACUMULAT és aproximadament 6 cops el valor del PIB MUNDIAL. Aquesta és una rati mòbil, en fase de creixement des de mitjans del segle passat  i ja veurem per què.

També s’estima que la retribució al capital és aproximadament del 5% de promig. Si la dada és certa voldria dir que la retribució al capital pren 6 * 5% = 30% del PIB anual, dit d’altra manera seria com dir que la part de la població que ostenta la propietat del capital disposa del 30% del PIB anual sense treballar ni consumir el seu estalvi.

 Cal fer esment a que el rèdit (el  5%) pot variar, un excés de capital faria que tendís a  reducció. Però el que és obvi és que s’emporta bona part del pastís i que per tant si pateix una distribució esbiaixada contribuirà a incrementar la bretxa social ja que acumula rendes en poques butxaques.

 RESUM

 El PIB està doblement mal distribuït. Pateix importants biaixos per països, però dins de cada país també té una distribució totalment injusta.

 Això provoca entre altres dos problemes claus:

•  Bona part dels ciutadans del món gaudeixen d’un nivell de renda tant baix que no poden consumir ni allò que pensem és bàsic (i aquí incloc “serveis” com sanitat o educació)
• Una minoria dels ciutadans del món reben un volum de rendes desmesurat que únicament pot acrèixer el seu Capital-Estalvi.

Per tant, bona part de la població no disposa de participació real al PIB per satisfer les seves necessitats. A l’hora que una minoria rep rendes en excés, fins al punt que sols pot incrementar l’estalvi. La conseqüència és que es redueix la demanda de béns i serveis (que te necessitats no pot pagar) i per tant el ritme natural de creixement.

 Certament no és necessari créixer –en termes PIB- de forma infinita, certament no és sostenible si sols pensem en béns, però podem créixer i molt en serveis. Optimitzar el creixement implica reduir l’atur.

La claus és dons la distribució de la RENDA i mantenir unes taxes d’estalvi suficients per cobrir les necessitats de CAPITAL, avui aparentment més que cobertes.

INTRODUCCIÓ

És un fet indiscutible que la bretxa social creix exponencialment. Us recomano llegir l’informe de OXFAM publicat al respecte, superficial. O be llegir “El Capital en el segle XXI” del economista francès Thomas Piketty, treball profund sobre dades estadístiques especialment focalitzades a França, Gran Bretanya i Estats Units.

Us adjunto un petit gràfic per generar una visió primera:

Hores d’ara el 1% de la població mundial (45 milions entre 4.500 milions de persones que hi ha al Planeta,  disposa del 48% de la riquesa mundial total. Sense valorar la progressió.

Si fem cas a Piketty, els 45.000 (1 de cada 100.000) més rics entre ells controlen pràcticament la meitat de la suma, o sia al voltant del 20% de la riquesa mundial global.

ALTRES PREMISES

Culturalment acceptem que la “renda” (agregat mundial del PIB de cada país) que és el valor de la producció de béns finals i serveis –definició molt laxa però suficient ara-  es distribueix entre els dos factors bàsics de la producció:

• “capital” (riquesa prestada en la producció, que no vol dir pas consumida!), en funció de “r” (diguem-ne bàsicament el rèdit percebut pel capital posat en risc)
• “treball”, aportació humana

Això va en els nostres gens per educació, òbviament no és pas genètic.

També ens consta que la riquesa evoluciona en funció de l’estalvi, positiu o negatiu. Que l’estalvi sigui positiu o negatiu va en funció del creixement (increment PIB menys inflació) i de l’ús que fan els perceptors de rendes de les mateixes. Les rendes poden tenir com a destí el consum o l’estalvi. Si consum<rendes l’estalvi és positiu (augment de la riquesa de l’individu), si consum>rendes l’estalvi és negatiu (empobriment del individu primer i endeutament després)

Per tant quan ens diuen que la “bretxa” creix vol dir senzillament que els tenidors de rendes per capital obtenen una part del pastel creixent que els permet generar un estalvi per sobre del creixement mundial i que forçosament implica empobriment o endeutament per la resta d’habitants del planeta.

I la darrera observació és prou clara. A través dels mitjans se’ns justifica que aquesta concentració de riquesa és “justa”.  Ens estan convencent a tots de que les persones que ostenten aquesta riquesa desorbitada en són justos mereixedors.

Avui ningú dubta de quan bona persona és Bill Gates, qui des de la seva fundació fa el bé per la humanitat. Ningú posa en dubte si ha sigut un aprofitat (de idees d’altres, de pràctica monopolística, abús barreres de substitució, etc, etc). Fa poc que la premsa es feia ressò de les donacions fetes a Càrites per part d’Amancio Ortega i n’aplaudien el gest (per cert, jo pago extactament el TRIPLE d’IRPF que el Sr Amancio en termes relatius). M’explico, jo pago prop el 30% dels meus ingressos i segons informació radiofònica ell s’apropa al 9%, ah!! I és del tot legal. Els sous de pobresa, la explotació infantil o la contaminació ambiental no són debatuts al nord …si és donen al sud i en marcs legals adequats.

I EL FUTUR

Si la evolució de la taula inicial es compleix anem al desastre absolut. Si ara prop del 20% de la població mundial no te res i viu a l’extrema pobresa, la xifra es multiplicaria per tres. I certament hi estem encaminats.

Ara be, la societat és en si un ser viu. I els sers vius tendeixen a la autodefensa no pas a la destrucció. Aquest fenomen no és nou. La situació de primers del segle XXI s’assembla i molt a la situació de primers del segle XX. No hi ha registres per valorar més endarrere. Els sistema social va equilibrar-se de forma automàtica a través de la guerra (1914 i 1945), la maximització de la destrucció va modificar la distribució de la riquesa aplanant i permetent posteriorment unes dècades pròsperes, amb tants matitzos com vulgueu.  I amb molts milions de morts, molts.

Sabrem trobar una solució millor? Aquest és el gran repte. Per fer-ho ens caldrà però un canvi important en les nostres escales de valors i forma de fer.

En properes publicacions exposaré una alternativa, no pas meva, recull d’opinions que estan circulant. Opinions amb poc altaveu, potser per què malgrat interessen a la majoria vivim en un món on els altaveus els controla la minoria.  No pretendré ni pontificar ni justificar, sols obrir pensament.

Parteixo de la base de pensar que si cada dia o fem tot igual, mai res canvia. Si volem un món millor caldrà fer coses noves. I caldrà “fer” més que pensar, pensar és bo per a decidir i actuar.

Atacaré diversos “actes de fe” del nostre sistema social occidental com són:

• El creixement permanent és necessari.
• Vivim en una democràcia.
• La redistribució és injusta i innecessària, tothom neix on li toca.
• El model de vida. Els valors. L’agregat del benefici individual és benefici social, potser és cert, però quan el benefici individual xoca amb la pèrdua del veí què passa?
• El poder el dóna el diner.
• Acumular riquesa és un objectiu lícit.

Avui ho he entès tot. Ara ja sé per què la meva oficina bancària, i algunes més de la marca, són la millor opció que avui un consumidor financer pot escollir.

El per què ho entendreu fàcilment si llegiu l’excel·lent (i molt veraç) article del professor de ESADE Sr Josep Maria GALÍ que podeu trobar aquí, avui publicat pel diari ARA.  I si després us explico que els Directors provinents de l’antiga UNNIM no perceben cap incentiu econòmic real, per tant NO ESTEM SUBJECTES a la maquiavèl·lica estratègia que explica obertament els Sr Galí.

Certament si no hi ha cap incentiu pervers un professional opta per assessorar amb sinceritat i cercant la satisfacció del client, cosa que per molt que sorprengui a alguns també és beneficiós a curt i llarg termini per les pròpies Entitats. Ja ho deia la famosa campanya de la Generalitat: “Treballar be no te fronteres, treballar malament no te futur”

De geologia no hi entenc un bri, però intentaré assenyalar paral·lelismes entre la crisi financera i els fenòmens  naturals.

TENSIONAMENT

Moviment inadvertit per a la majoria, previ a l’esclat. Múltiples causes conflueixen en uns punts febles o falles. Amb temps s’acumula una força brutal i latent.

Podem pensar en la evolució del capitalisme tradicional cap al capitalisme financer. Vull dir, en la transformació del diner EINA D’UTILITAT en el comerç de matèries i serveis cap a  DINER FINANCER, on el diner en si s’ha convertit en l’objecte de negoci. Els capitalistes ja no cerquen un guany vinculat a afegir valor dins el sistema de producció de béns i serveis, ara l’objectiu és “crear valor”. Però crear és funció divina…

TERRATREMOL i RÉPLIQUES

És el moment inicial i explosiu, que a tothom agafa desprevingut, llevat els que “ja ho sabien” però res van fer per explotar la seva premonició. Després venen répliques, ara ja previstes, però que fan por a les persones per la sensació d’incapacitat que impliquen.

Lheman Brother és la primera explosió, setembre de 2008. El gran banc d’inversions americà cau i té actius tòxics escampats a tot el món.

Les rèpliques es donen a nivell global, amb especial cruesa en  aquells països amb altres tensions col·laterals (excessiu deute públic, excessiu deute privat, bombolles immobiliàries, governs ineptes o una còctel de tot a l’hora).

La situació s’ha allargat fins 2013. Com sempre passa davant les catàstrofes naturals hi ha pobles (combinació de fet cultural amb riquesa) que semblen recuperar-se amb eficiència i d’altres que veuen llums al final del túnel (i no saben ben bé si es tracte del sol, la lluna o un tren de mercaderies que ve de cara).

TSUNAMI

És el que està per veure. Obvi que si parléssim d’un terratrèmol el tsunami ja faria dies que hauria arribat a les costes. Però potser el vector espai / temps en el món financer és diferent.

La meva opinió és que arribarà pel sector financer europeu. Els motius són basats en comparació.

Europa és un model d’organització econòmica competidor amb EEUU i XINA pricipalment, així com amb els BRICS en menor messura. Per raons polítiques, que no econòmiques, encara està configurada com una unió d’estats plenament sobirans (post medieval) i no sembla pas disposada políticament a afrontar la transformació en un model tipus americà (República Federal) o Xinés (dictadura), el primer molt més desitjable que el segon, probablement cap utòpicament  ideal.

El cas és que, tot i els processos de concentració bancària duts a terme als països europeus, la suma de bancs independents que hi ha a la UE és molt superior que a les àrees competidores, referits a Entitats de primer nivell. I el seu volum per tant inferior. Sembla ser doncs que ara vindrà un procés de concentració d’Entitats a nivell europeu que ha de determinar els grans líders del vell continent. Potser 2014/15 seran els anys en que tot es ventilarà de forma definitiva. Ja en parlarem.

Mentrestant els candidats al ball caldrà que no es mirin al melic i treballin internament vers ser líders en qualitat (clau per ser escollits pels clients), líders en tecnologia i procesos (clau per millorar la eficiència, llevat algú es cregui que la pressió permanent sobre les plantilles te futur), líders en comunicació (la imatge de les Entitats precisa una urgent reparació davant la societat) i intel·ligents en les estratègies i aliances.

Els temps donarà respostes, el resultat assenyalarà quins eren gaseles i quins elefants. Sembla temps de gaseles. Serà prou interessant, no?