La sultana Susana és llesta dins l’estil polític. Sols hi havia una opció per continuar quatre anys més, avançar les eleccions abans que el PSOE es dissolgui a la resta d’Espanya. Ha actuat adequadament a la lògica política espanyola.  Primer interessos  particulars, després el del partit i qui dia passa any empeny.  Fidel a Maquiavel ha “culpat” de l’avançament electoral els socis de govern els darrers anys, la pobre “izquiera unida”.

Perpetua l’estil espanyol, la política és una feina de per vida –més que les feines industrials i de serveis-. Es puja per l’ascensor del partit, de repartir cafès fins el cel i si dura tota la vida. Pel PSOE andalús encara i te molt a dir el Guerra i el Gonzàlez, que es resisteixen a deixar de percebre emoluments públics –ja sigui per sou directa o indirecta en consells i assessories-.

Val a dir però que si fos andalús jo NO votaria. Per què? Senzill, a aquella terra res no es mou. El etern govern socialista ha creat una societat clientelista, fins el punt que la oposició popular ha intentat assaltar el poder de la mateixa forma. Enviant milers d’euros públics fins crear una societat pobre, certament el seu PIB per càpita és molt baix, però dependent.

Els andalusos han vist passar molt caler públic. Amb origen Espanya i Europa. Amb destí  sovint a butxaques particulars i ben relacionades amb l’establishment polític, amb els autèntics califes del segle XX/XXI, els socialistes andalusos. Fa llàstima veure com no han sabut modernitzar el país amb tant diner transferit.  Una Andalusia que no ha aprofitat la situació estratègica al nord d’Àfrica, de fet hi ha viscut d’esquena ignorant un mercat ara cobejat pels xinesos i altres països emergents.

Si fos andalús NO votaria per vergonya. El meu vot no pot ser mantenir eternament la mamella on s’arrapen els polítics de sempre.

Però no sóc andalús-espanyol, sóc català. I per això confio en que aquí SI serem capaços de fer un gir copernicà a la situació actual. Sabrem sortir d’aquest estil espanyol –millor dit castellà ja que basa l’enriquiment del centre en la pobresa que el rodeja-. I ho farem canviant les regles del joc, cercant una societat més justa, nova. Un nou país que sigui capaç de d’entendre que el bé comú també és el propi, que porti nou aire a la política, que la dignifiqui des de la justícia. Un nou país capaç de donar exemple a d’altres, potser també als andalusos si mai volen modificar la inèrcia.