El 15 de setembre de 2008 Lehman Brothers va presentar concurs de creditors i liquidació, oficialment aquesta data marca l’inici de la crisi financera mundial, especialment accentuada en països que on hi havia una bombolla immobiliària més notable. Cas d’Espanya entre altres. Al 2007 ja dringava l’alarma amb la crisi de les subprimes.

Fins a les hores la primera dècada del segle XXI havia sigut prodigiosa. Creixement sostingut, estabilitat de preus, sense atur real i amb un nivell d’auto estimaa nacional esperpèntic (recordar intervencions de Aznar -a lesAçoress i Texas- o Zapatero -fent “carreres” amb Itàlia i França). Ningú però va alertar-se pel vertiginós ritme del creixement del deute nacional (públic més privat) derivat d’un consum molt superior a la producció.

Ningú però va esmentar que gastar més del que un guanya implica a futur estalviar, més quan el que s’ha gastat no s’ha fet en el capítol d’inversions (amb retorn futur) sinó en gaudi.

Tot just han passat 3 anys i la societat ha descobert diverses realitats:

1. Els deutes es paguen. El crèdit no pot créixer eternament.
2. Quan estàs molt endeutat el país creditor t’apuja el tipus d’interès (servei financer ho anomenen els polítics)
3. No es pot estirar més el braç que la mànega, ja ho deia la iaia. Per tenir serveis “alemanys” cal tenir la mateixa productivitat. Vull dir, qui produeix 2 jerseis, no en pot gastar 4.
4. Endeutar-se per fer inversions en infraestructures és correcte si el rendiment (increment de productivitat) permet la devolució del deute. Fer l’AVE per Guadalajara sols dona rendiment polític (foto amb bombo i plateret)
5. Que el preu de solars i pisos pot baixar, i com!!

Tres anys després la societat també ha descobert que no tots els països han afrontat igual la “tempesta perfecta”, ara veiem que fins i tot molts estan surant i alguns navegant amb bon vent. La diferència entre uns i altres be marcada per l’habilitat dels seus gestors polítics. Creix dons la tendència a la revolució, entesa com a necessitat de canvi. Amb diferents intensitats, per què també són diferents els problemes a les regions mundials.

Per la península ibèrica es denota un descontent focalitzat sobre la gestió de la banca (que amb poca visió va facilitar el crèdit al consum/habitatge amb facilitat) i sobre la gestió política, en els nivells estatal, regional i municipal. La situació d’atur i la davallada d’ingressos dels professionals, comerços i empreses justifiquen la situació. Tothom assumeix que cal arremangar-se i treballar.

En resum, a la crisi ens hi porta la Banca (que pagarà amb enormes pèrdues per morositat i reestructuració global del sector), la pròpia ciutadania (que paga amb severes reduccions de la seva capacitat de consum actual i futura, alguns fins i tot amb la ruïna total) i els polítics.

I aquí és on volia anar. Els polítics són, entre els responsables, els únics que pateixen conseqüències. Per que passar de govern a oposició no és “pagar”, és un fet normal en les democràcies que es dona periòdicament. No paguen per què la ineptitud dels polítics no implica pas responsabilitat. Per molta deute que un polític deixi al seu darrera, un mes després de ser traspassat a la oposició es veu capaç de criticar qui ara governa i ignora qualsevol tipus de responsabilitat respecte la situació.

En aquest escenari cal resposta ciutadana. Però no sé ben be quina. Hi ha mobilitzacions en curs com DEMOCRÀCIA REAL YA (falta veure com deriva i quin impacte tindrà) o com ESCONS EN BLANC, moviment que per primer cop es presenta a les municipals d’Igualada. ESCONS EN BLANC cerca fer visualitzar el descontent de la ciutadania deixant seients de regidors buits. Cal esmentar que amb el sistema electoral vigent l’abstenció és un vot de reforç als partits que es presenten, mai un vot de protesta.

Hi ha altres moviments que reclamen modificacions en el sistema polític com ara:

1. Dret d’autodeterminació, els estats petits o federats semblen millor organitzats políticament i més eficients en temps de crisi.
2. Llistes obertes. O el que seria el mateix, abolició de la partitocràcia. Permetria a les persones participar en la vida pública sense obeir la disciplina de partit (on en resum una minoria imposa línies d’actuació i criteris)
3. Ús del referèndum de forma recurrent i vinculant.

Per què “visto lo visto” convé fer quelcom. Us convido a llegir els programes (de qualsevol partit) d’enguany i els de fa 4 anys. Observareu que no hi ha diferències (volen crear llocs de treball i riquesa, volen parar les “dretes” o als “independentistes”), potser la única diferència són els partits xenòfobs però són marginals (és un desig). Ara be, si fem més del mateix, el resultat es modificarà? Penso que no.

Reitero, convé fer quelcom. Potser diumenge és un bon dia per començar.  😆