Segons Viquipèdia Revolució és “una transformació profunda i ràpida de l’estructura social, econòmica i política d’una societat, en general mitjançant l’ús de la violència” i es remunta l’ús del mot a 1473.

El Pompeu comença per definir el mot des de la vesant física com a “moviment de translació d’un cos que descriu una trajectòria closa (circular, el·líptica) al voltant d’un altre cos, d’un centre o eix“. En segona definició parla de “Canvi total, radical” i el relaciona amb les organitzacions polítiques, de govern o de constitució d’Estats.

Sóc més del Pompeu, no penso que revolució impliqui necessàriament violència. És més, penso que la violència sorgeix dels involucionistes, aquells que s’oposen a la revolució o simplement no volen que res canvii.

Els moviments que s’estan produint a la ribera sud de la Mediterrània ho corroboren. Aquells que volien canviar la realitat social i política han sortit al carrer per manifestar la voluntat de canvi. Les úniques armes que han esgrimit són comunicacionals, bàsicament l’ús de les xarxes socials per convocar i comunicar. La resposta dels règims, amb més o menys contundència, ha sigut violenta. A l’haver dels antics règims caldrà anotar el morts haguts i futurs.

Reivindico dons la revolució. En el sentit pur de canvi radical i total cap a una societat millor. No pas la revolució basada en la història antiga (jo no hi era a la guerra dels segadors ni quan es van crear els Estats-Nació).

És més, m’atreveixo a dir que la història ha discorregut de forma lògica i coherent al desenvolupament del món. A la descoberta o expansió, millor dit.

Ara be, som al segle XXI, el món és global amb certesa. L’anglès és idioma de relació mundial, les noves tecnologies permeten comunicació en temps real a tot arreu (comunicació útil) i la capacitat de tractament de la informació ens permet operar fàcilment a nivell supranacional.

Donades aquestes circumstàncies cal reorganitzar-nos política i administrativament per ser eficients en el nou escenari. Cal fer el canvis pertinents com històricament s’ha fet, mostra evident que les fronteres són un invent humà útil en tant serveixen a una causa.

El nou món ens presenta dues formes d’organització essencials clarament definides i aparentment eficients per sobreviure, la que representa EEUU i la que representa Xina.

El model xinés, una evolució del comunisme inserida en la mecànica del capitalisme mundial parteix de la manca de llibertats individuals. És com una gran organització vertical on la jerarquia és clau i a la base se li reclama obediència com a principal virtut.

El model americà, és una gran federació d’Estats que han cedit poder al conjunt sense que cap d’ells tingui més drets que aquells que li atorga la seva població i economia. És una organització plana, gràficament més difusa amb vinculacions verticals de doble sentit, horitzontals i transversals. El coneixement és la clau (el poder econòmic també) i la capacitat d’innovar la principal virtut.

Europa, amb clara tradició cultural democràtica, navega encara dins el marc del segle XX. La culminació de l’època dels grans Estats-Nació que van generar la gran Europa i protagonitzar el “descobriment” del món.

Malgrat UE ha volgut seguir el model de EEUU, estem molt lluny. Els personalismes i nacionalismes dins Europa són font de permanent dissonància i afebleixen enormement el paper del vell continent al nou ordre mundial. Qualsevol conflicte serveix de prova, ara mateix la reacció front el tema de Líbia. Reacció com sempre amb tant matisos com Estats composen la Unió.

Cal dons fer la REVOLUCIÓ si volem un paper al món del segle XXI, cal fer-la aviat, ja no serem precursors del nou món, valdria la pena no quedar-nos al vagó de cúa.

La nostra revolució passa per la dissolució dels Estats Nació i la conversió d’Europa en un gran entorn de petits països, amb alt nivell formatiu i poder econòmic. Un gran nombre de païssos que s’administraran internament però cediran sobirania a una Federació prou potent com per seure a la taula on es regenta al món.

Ens cal dons una Europa potent, democràtica i eficient. Capaç de ser solidària internament, per convenciment respecte a la teoria de l’Estat del Benestar (el tenim en joc) a l’hora que ferma en la negociació externa. Capaç de parlar amb una sola veu.

Cal refermar el sentiment europeista, de veïnatge. Implica desfer-nos dels actuals nacionalismes vinculats a decisions polítiques adients al segles XVIII-XIX i XX, però clarament desenfocades en el nou escenari.

És possible conviure amb un nacionalisme local i un global (a l’estil americà). Però és estrictament necessari ser “europeus” si volem anar lluny. Tristament aquest és el missatge que mai sentirem des de Madrid, París o Roma. El nacionalisme Europeu és antagònic al seu concepte d’Estat sobirà. Altres capitals com Londres o Berlín és possible que estiguin en procés de canvi hores d’ara.