Amb poc soroll mediàtic ens assabentem que TELEFONICA i BBVA són excloses de l’índex EUROSTOXX50  que agrupa les 50 empreses més importants d’Europa en termes de capitalització. Cap empresa espanyola hi entrarà en substitució.

Amb molt soroll mediàtic coneixem que “la Caixa” absorbeix “Bankia” i passarà a ser el segon banc més capitalitzat d’Espanya -darrera SAN- amb la millor penetració a nivell de clients.

La primera notícia és lamentable, corrobora la situació d’Espanya dins l’entorn econòmic. Reafirma que els “líders” d’Espanya sols ho eren en funció d’operar en mercats tancats i protegits, entorn que permet que empreses poc eficients assoleixin èxit, quan s’han de comparar amb el món globalitzat. Això no és nou, Espanya està en decadència permanent des de la fi del “segle d’or” … i parlem del segle XVII. Però això seria tema d’un altre article.

La segona notícia és més que lamentable. Tres són els motius bàsics que em duen a afirmar-ho:

1. Aquesta solució engreixarà l’atur, problema greu i endèmic del país. Els “profits” d’aquesta fusió són exclusivament els derivats de l’acomiadament de plantilla.
2. Competència. La forta concentració del sector anirà en detriment de la qualitat de servei i afavorirà l’increment de preus per manca de competidors reals. I el que és més greu, serà un desincentiu vers la millora d’eficiència i vers la creativitat (nous productes, nous serveis, etc). En resum, aquesta fusió perjudica als clients.
3. En assessorament financer és bàsic el treball de diversificació del risc. És un argument senzill, invertir en diferents mercats i productes sempre serà més segur que concentrar “tots els ous en un cistell”, de fet la frase és popular, tampoc calen gaires estudis per afirmar-ho. Però aquesta fusió referma el model de concentració de risc dins el mercat espanyol. En resum, si tenim un sector delicat (el financer a nivell mundial), en plena renovació tecnològica (digitalització), en procés d’innovació continuat (criptomònades i serveis afegits que estan plantejant les noves tecnològiques al món financer) i dins un entorn econòmic de crisi (covid, brexit, etc). Decidir crear un gegant amb peus de fang és molt perillós, especialment pel contribuent que és qui “rescata” bancs per evitar que els clients perdin els dipòsits i els dirigents els sous milionaris.

Respecte el darrer punt, el “risc”, és fàcil de veure que les Entitats que millor han capejat la crisi del sector (iniciada a 2008 i en curs), o que menys danys han patit, són SANTANDER i BBVA que tenien millor diversificació geogràfica. Un cop d’ull a les seves darreres publicacions de resultats ho explica sense dubtes, on seria BBVA sense les aportacions de les inversions a sud amèrica, en especial Mèxic?.  Però… a Espanya no n’aprenen ni a cops i les decisions són polítiques en base a una ideologia de nacionalisme espanyol que tot ho contamina i aconsegueix la involució permanent. I això no ha acabat… sembla que els polítics i mitjans espanyols vulguin que SAN i BBVA segueixin “comprant” mercat a Espanya. Ho volen enfonsar tot?

Seria senzill pensar que BANC SABADELL o zombis similars del sector haurien de ser adquirits per empreses estrangeres o grups d’inversió diferents cercant sinergies d’increment de valor, no pas d’estalvis per acomiadaments. Caldria però visionar un sector financer futur (quin valor diferencial oferirà a clients, com s’hi relacionarà, etc). Caldria pensar en com els grans grup espanyols (SAN i BBVA) aprofundeixen en la diversificació geogràfica a l’hora que maduren i modifiquen processos de negoci, avui tendents a la obsolescència.  Però molt em temo que poc canviarà, Espanya és com és, i abans “rota que doblá” i així porten 300 anys -des de la firma del tractat dels Pirineus-.