SETMANA SANTA PER REFRESCAR
La República enguany ha decidit fer la Setmana Santa a la tardor, ja tenim tots els personatges instal·lats a l’escenari.
El Govern de la República crucificat com el Crist, agonitzant. Però amb l’esperança de la resurrecció.
El poble català, com els jueus de la Galilea, s’ho miren des de baix de la creu. El poble mai és responsable !! es diuen a si mateixos. I culpabilitzen als crucificats tot afirmant que “ja sabien el que es jugaven” o fins i tot “ens van mentir al sermó, no saben fer miracles!”
El poble castellà (o espanyol) satisfet, com els romans. Un xic de violència ha atemorit a tots fidels deixebles de Jesús fins el punt d’abandonar-lo quan més els necessitava. Tothom, a exemple dels fariseus, ha triat les monedes per davant de la pàtria, a triat l’avui per davant del demà. Qüestió de valor, en el doble sentit de la paraula, egoisme i covardia combinada.
I la resta del món com si res hagués passat. Els jues són com són i els romans de tots és sabut que són bàrbars i cruels, res de nou.
ARA TOCA RESSUSCITAR? SERÀ AVIAT?
La població nostrada observa amb resignació i cinisme com la força opressora gaudeix de la victòria i la humiliació posterior a la que ha sotmès i sotmetrà als habitants de la colònia, però en el fons del cor encara els resta una guspira d’esperança, la resurrecció.
Val a dir que la guspira independentista, sana entelèquia i no res més hores d’ara, deu seguir basada en algun tipus de miracle (tipus separar les aigües del Mar Mort o multiplicar Pans i Peixos), ja que és ben clar que:
- El poble català no vol fer cap tipus de sacrifici, ni personal ni econòmic. Ja que no veu valor o retorn a mig o llarg termini en la independència. A nivell individual, clar.
- El poble castellà te molt clar el valor aportació de la colònia i com històricament ja ha fet no deixarà anar vassalls i fortuna de forma voluntària mentre la vaca doni.
- Els pobles catalans i castellans, en el nivell de persones, tenen una clara semblança. Són autènticament cecs, sords i muts (o cas contrari estúpids) per què no volen veure la realitat i ambdós viuen de les seves “realitats imaginades” (modernament dites post-veritats). Els primers no són conscients de la poca solidaritat que demostren, els segons de la baixa qualitat democràtica de la seva vida. Ambdós són insensibles a la necessitat de modificar la societat on viuen, modernitzar-la i adaptar-la al nou entorn mundial, al segle XXI nogensmenys .
RECPETES
De màgica no en conec cap, ja m’agradaria. De fet sóc poc imaginatiu i tirant a pragmàtic, fred i calculador però poc donat a l’èpica ni a discursos florits.
Per tant, em proposo preparar un seguit d’articles que justifiquin el per què és convenient assolir la independència de forma pacífica, en benefici de Catalunya, Espanya i Europa. Cercaré explicar els beneficis (socials i econòmics i geopolítics) i deixaré que altres m’els rebatin o m’expliquin quins són els inconvenients (i si us plau, no em parleu de sentiments nacionals). Crec que si volem assolir la independència ens cal gent racionalment convençuda, ni “fans” ni integristes dogmàtics.
No crec que sigui necessari perdre el temps cercant culpables, ja que les coses succeeixen per un flux d’accions múltiples que coordinades provoquen conseqüències, visió holística de la realitat. Per tant és inútil cercar “responsables únics”, llevat que qui ho fa ho necessiti per alleugerir-se la càrrega de culpa (sistema psicològic defensiu prou conegut).
I un últim prec. Pensem en les persones, amb nom i família, que per executar el que la majoria de catalans vam demanar, són avui a presó o embargats. No els deixem sols i si cal compartim la seva càrrega, reitero van fer el que amb el nostre vot els hi vam demanar. No repetim el greu lleig que vam fer el segon dia de convocatòria de vaga general (xiular distrets, mirar cap un altre banda i cobrar íntegre a final de mes).