Arxiu mensual: setembre de 2015

EL VOT DE LA NOSTRA VIDA

Les set de la tarda, diumenge 27 de setembre de 2015. Les urnes a punt de tancar i tothom fent càbales respecte al resultats de les eleccions al Parlament Català. Les eleccions que conformaran una nova majoria parlamentària. Les primeres on és possible que sorgeixi una majoria capaç de assolir el repte de fer de Catalunya un estat sobirà. 

Molta incertesa, molta implicació. Tothom te ha dir, puja la participació. 

Dues claus han conduit aquesta campanya, una amb valors positius, l’altre negatius. 

En positiu s’ha fet una campanya per justificar el per què de marxar de Espanya, un Estat que amb els anys es mostra incapaç de ser plurinacional i prendre la diversitat com a motor creador, un estat dominat per la cultura de Castella que és predominant i majoritària, excloent. A partir de l’esgotament de les vies de diàleg i pacte, convençuts de que el federalisme és una utopia (dos no es federen si un no vol) i conscients del procés de unificació que fins i tot fa posar marxa enrere al procés autonòmic. En positiu s’ha venut que sols hi ha una sortida, autodeterminació i creació d’un nou Estat. 

En negatiu la campanya de la por. Marxar és auguri de totes les desgràcies i plagues. Una campanya generada des de Madrid. Molta presència de polítics espanyols i un sol missatge, fora no sobreviureu. La campanya unionista s’ha caracteritzat per excloure cap proposta d’enamorament, sols apel·lar a la por. 

Entre el missatge positiu i el negatiu hi ha hagut algun nostàlgic de la estupidesa nacional, per ambdós costats. Algun imbècil desenvolupant guerres de banderes i debats d’identitat genètica. En Bosch de ERC tindrà el privilegi de poder ser recordat com el que ha donat 40/50 mil vots als unionistes en base a la seva criaturada al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Ha donat arguments als estúpids nacionalistes espanyols per anar a votar. També ha fet galdós paper el “progressista” Iglesias, atiant la necessitat de votar en funció del lloc de naixement (no és això racismes pur i dur?). I els peperos i C’s… 

Aviat coneixerem el resultat. Aviat sabrem si el poble català ha decidit seguir com fins ara o si som capaços de fer un país nou entre tots. Alguns pensem que Europa i el seu sistema d’estats-nació està caducat, alguns pensem que el sistema capitalista vigent fins finals del segle XX necessita repensar-se per aturar la creixen barrera entre pobres i rics. Alguns pensem que un nou món neix a partir de petits estats on la ciutadania s’impliqui, on el poder no resideixi als “partits” i els lobbys que els controlen. Avui sabrem si ha guanyat el debat d’identitat (el nacionalisme) o el debat de les idees (fer un món millor, o si més no intentar-ho amb il·lusió i esforç) 

Avui sabrem si som porucs o valents, si som conformistes o agosarats. Si conservem el privilegi de conduir en perfecte equilibri el seny i la rauxa o ens hem tornat cofois i dependents. Avui sabrem si som ciutadans sobirans o dòcils subordinats. 

Però passi el que passi, seguirem defensant que cal un nou ordenament. Que cal una nova gestió pública. Que cal respectar i donar valor a la nostra cultura, no pas de forma folklòrica. Que cal que siguem capaços de deixar als nostres fills un món millor que el que hem heretat (…i som la primera generació que de moment no ho aconseguim)

NO SOM RUCS. ESCOLTEM, MEDITEM I DECIDIM

Parlaré a títol personal, però amb l’experiència que aporta 35 anys de banquer i dues carreres vinculades a aspectes econòmics.

Atiar la por, el gran argument del nacionalisme castellà . El gran argument que ha de dissoldre els catalans dins l’estat espanyol, que els castellans han sabut monopolitzar fins excloure la resta de nacions que viuen a la península ibèrica. Fins convertir els tres nacionals diferents en folklore.

A falta de l’església, com trobem a faltar al petit monsenyor Roucco Varela!, a  sortir la Banca, o millor dit, la AEB per atiar més flames al missatge apocalíptic.  Ja sols falta que algú ens digui que si som independents ens quedarem sense titola, la resta tot s’ha dit.

Senyors, siguem seriosos. La Banca al segle XXI és una industria moderna. A tall d’exemple una de les tres Entitats més importants de les que operen a Catalunya és present a 31 països a tot el planeta.  Països amb entorn legal prou diferent i diametralment oposat (de Suïssa a Veneçuela, d’Espanya a Regne Unit , també Turquia, Abu Dhabi o la Xina). La indústria bancària és capaç de treballar amb legislacions modernes i anacròniques, lliberals o tancades, cristianes o musulmanes. I ara resulta que ens volen dir que no podrien operar a Catalunya per entorn legal insegur? Va, no fotem conya.

Si la gran banca vol parlar d’entorn legal insegur potser que faci referència a Espanya, país que està legalment denunciat per importants fons d’inversió precisament per la inseguretat jurídica, derivada de modificacions legals amb efectes retroactius (parlo del greu problema amb les inversions en energies renovables que més d’hora que tard ens tocaran i fort la butxaca del contribuent per ineptitud del “gobierno de España”).

Cert que la banca espanyola te molt a agrair al “gobierno”, durant molts anys ha obtingut sucosos guanys per intermediació amb el deute públic (a la majoria de països subscrit directament pels estalviadors) en base a emplenar els balanços de deute a mig i llarg adquirit contra posicions curtes (però constantment renovades) de petits estalviadors, amb grans marges  …que malauradament la política actual del BCE ha retallat.

La gran banca espanyol es caracteritza per influir directament en política. Qui no recorda les fotos d’en Botín pare amb el “cavall guanyador” quan es preveia canvi de govern. Quan calia es retratava amb l’Aznar, però també ho va fer quan va tocar amb el Zapatero. Hi ha qui diu que la Patrícia Botín ja ha anat a prendre unes copes amb l’ Iglesias, pel que pugui passar als madriles.

En resum, hi ha unes quantes màximes a no oblidar:

  1. Un banc és eficient i solvent quan està ben gestionat i fa una política de crèdit/inversió adequada al risc que pot suportar. I d’això n’hem aprés força darrerament.
  2. El sector bancari no és més segur per molt que els polítics de torn diguin que “responen” dels dipòsits. En tenim un clar exemple, sense els diners de centre Europa avui a Espanya no existirien diverses Entitats, i molts estalviadors haurien perdut els seus estalvis, per molt que Espanya en respongués. Bàsicament per que el fons de garantia era més que insuficient per la crisi de 2008 i els pufos feien glòria de veure.
  3. Les empreses, i la banca ho és, inverteixen allà on veuen possibilitat raonable de guany. I a l’hora d’invertir on triaríeu raonablement, a Castella o a Catalunya?
  4. Un sistema bancari sols pot caure per la desconfiança dels seus clients. I aquesta és la clau. Òbviament si a l’endemà de la independència tothom vol portar els seus estalvis a França el sistema caurà. Això fins i tot passaria als EEUU si es donés. Ara be, creieu que l’Estat català ha de prestar serveis a la població que desconfia del propi Estat? Creieu que l’estat català ha de liquidar pensions a aquells ciutadans que han traslladat la seva riquesa a l’estranger per por a insolvència? Siguem raonables.

Els arguments de la por són sempre unidireccionals (no exportarem, corralito, boicot, etc), però les relacions econòmiques al segle XXI són obertes, més enllà de les fronteres. Sembla raonable pensar que si Espanya fica aranzel al cava, la resposta serà posar aranzel al vi de Rioja.  Que si boicoteja la Nissan o la Seat, difícilment entrarem Renault, Ford o Opel.

Si tots som prou intel·ligents, que ho som a la llarga. Les relacions econòmiques seran fluïdes pel be de tots.

La Independència de Catalunya sols cerca autoadministrar-nos, mira que és fàcil i senzill. Sols cerca decidir aquí allò que ens afecta només a nosaltres. Com molts han dit és com una separació amistosa o be com quan un jove marxa de casa, sols volem administrar-nos. Però Castella vol seguir controlant la nostra setmanada i donant-nos la paga per passar el “finde”.

I res més, voldria parlar-vos de “toros” aprofitant l’espectacle del Toro de la Vega i els sucosos comentaris d’un catedràtic de Valladolid (…que segueix cobrant sou amb els nostres impostos encara avui). Aquí us les deixo per riure… o plorar, millor dit. Reflexioneu, si segui m a Espanya potser ens obligaran a matar toros al carrer amb llances, per tal de solucionar el problema de la violència de gènere.