LA TEORIA

A l’entorn desenvolupat i en general podem afirmar que el poder s’assigna de forma democràtica. Basat en el principi de participació igualitària de tots els membres de la comunitat.  Veure definició IEC.

Diferents models organitzatius es basen en sistemes democràtics. Resten algunes anomalies històriques (les monarquies , els senadors per noblesa, etc) que els temps difuminarà i diferents models d’interpretació de la voluntat democràtica per vestir majories (sistemes de doble ronda, d’assignació de vot, etc) sovint vinculats a interessos històrics.

L’ANOMALIA

Si el poder rau en el conjunt de ciutadans amb participació igualitària sembla inexplicable la bretxa social. En especial que aquesta segueixi creixent.

Si obriu l’informe adjunt del CES –Consell Econòmic i Social d’Espanya-, a la pàgina 55 podreu veure com es distribueix la Renda a Espanya a 2013. El 20% més ric rep vora el 40% de la renda, el 20% més pobre rep el 5%. El més greu és que la dels primers creix, la dels darrers cau. És clau veure que més del 60% de la població rep ingressos per sota la mitjana. És molt greu veure que les diferències s’accentuen, igual que a la resta del món segons Piketty.

Les diferències són encara més notòries quan parlem de la distribució de la riquesa, el capital.

Si vivim en democràcia no s’explica que la majoria esculli governants que legislin vers l’aprofundiment de la bretxa.

UN PER QUÈ POSSIBLE

La manca de capacitat crítica de les masses.  Un problema de cultura o una estratègia de deformació de la realitat, que el poder econòmic executa a través dels mitjans de comunicació. Sovint diem que la societat resta “borregada” per la telebasura, però potser el que resta és reeducada.

Fixeu-vos en alguns exemples:

És vulgarment admès que els tenidors de més capital (el més rics amb diferència) paguin menys impostos relatius –contra qualsevol principi de progressivitat de l’impost-. El patrimoni dels més rics, administrat des de societats –SICAV o PATRIMONIALS FAMILIARS- pot estar pagant tipus de 1% de l’Impost de Societats o be tenir exempció d’Impost de Successions. A l’hora que tenen una quota d’impost de Patrimoni limitat en funció de la renda declarada (la latent no suma!!). La justificació és pueril; “si paguessin com tothom s’emportarien els diners a paradisos fiscals”.

Es reclamat per suposades majories la desaparició de l’impost de Patrimoni. Just el contrari del que seria coherent a una imposició progressiva i a una intenció de redistribució de la riquesa a llarg termini.

De forma habitual sentim dir que cal abolir l’impost de Donacions i Successions. L’argument clau és que els fills mereixen allò que van suar els seus pares, però… no som una societat, no creiem en el principi de redistribució com a clau de generació d’una societat més justa i igualitària. És just que algú, per naixement i no per mèrit, pugui viure de rendes tota la vida com un autèntic paràsit social? La resposta sembla òbvia, la majoria però sembla veure-ho al revés.

Els polítics s’esforcen per vendre en campanya rebaixa d’impostos, en especial sobre la renda, limitant en especial les tarifes màximes que són les que repercuteixen a les minories més privilegiades. Sabíeu que a països prou desenvolupats com EEUU i Regne Unit, abans de l’arribada de Reagan i Tatcher, havien imposat tarifes properes al 90% de IRPF sobre rendes –per l’excés sobre 1MM USD-, aconseguint així frenar els sous que s’ apliquen els directius de grans empreses. Aquí sembla que el poble defensi al contrari per por a que els “grans cervells” fugin. Sóc de la opinió que Messi mereix el que cobra (és insubstituïble i hi ha altres clubs disposats a pagar-li), però el sou que cobrava en Botin era escandalós (de fet s’ha mort i l’acció de BSCH no s’ha ressentit, a l’hora que en vida cap banc estranger l’havia volgut fitxar)

UNA CONCLUSIÓ

 Cal que la societat prengui consciència de forma crítica. Si creiem que una societat justa, basada en la meritocràcia i el treball. Si pensem que cercar el bé comú és la clau per ser feliços i viure millor. Si pensem que la societat del benestar és possible. Cal que els que tenim el poder en democràcia ens ho creguem i el prenguem,  per exercir-lo.

Quelcom sembla moure’s per aquí si observem que ha passat a les darreres eleccions municipals. Ara falta veure si és per sentit crític o és un simple rebot a causa de la crisi i la creixen bossa de pobresa generada.