INTRODUCCIÓ

És un fet indiscutible que la bretxa social creix exponencialment. Us recomano llegir l’informe de OXFAM publicat al respecte, superficial. O be llegir “El Capital en el segle XXI” del economista francès Thomas Piketty, treball profund sobre dades estadístiques especialment focalitzades a França, Gran Bretanya i Estats Units.

Us adjunto un petit gràfic per generar una visió primera:

Hores d’ara el 1% de la població mundial (45 milions entre 4.500 milions de persones que hi ha al Planeta,  disposa del 48% de la riquesa mundial total. Sense valorar la progressió.

Si fem cas a Piketty, els 45.000 (1 de cada 100.000) més rics entre ells controlen pràcticament la meitat de la suma, o sia al voltant del 20% de la riquesa mundial global.

ALTRES PREMISES

Culturalment acceptem que la “renda” (agregat mundial del PIB de cada país) que és el valor de la producció de béns finals i serveis –definició molt laxa però suficient ara-  es distribueix entre els dos factors bàsics de la producció:

• “capital” (riquesa prestada en la producció, que no vol dir pas consumida!), en funció de “r” (diguem-ne bàsicament el rèdit percebut pel capital posat en risc)
• “treball”, aportació humana

Això va en els nostres gens per educació, òbviament no és pas genètic.

També ens consta que la riquesa evoluciona en funció de l’estalvi, positiu o negatiu. Que l’estalvi sigui positiu o negatiu va en funció del creixement (increment PIB menys inflació) i de l’ús que fan els perceptors de rendes de les mateixes. Les rendes poden tenir com a destí el consum o l’estalvi. Si consum<rendes l’estalvi és positiu (augment de la riquesa de l’individu), si consum>rendes l’estalvi és negatiu (empobriment del individu primer i endeutament després)

Per tant quan ens diuen que la “bretxa” creix vol dir senzillament que els tenidors de rendes per capital obtenen una part del pastel creixent que els permet generar un estalvi per sobre del creixement mundial i que forçosament implica empobriment o endeutament per la resta d’habitants del planeta.

I la darrera observació és prou clara. A través dels mitjans se’ns justifica que aquesta concentració de riquesa és “justa”.  Ens estan convencent a tots de que les persones que ostenten aquesta riquesa desorbitada en són justos mereixedors.

Avui ningú dubta de quan bona persona és Bill Gates, qui des de la seva fundació fa el bé per la humanitat. Ningú posa en dubte si ha sigut un aprofitat (de idees d’altres, de pràctica monopolística, abús barreres de substitució, etc, etc). Fa poc que la premsa es feia ressò de les donacions fetes a Càrites per part d’Amancio Ortega i n’aplaudien el gest (per cert, jo pago extactament el TRIPLE d’IRPF que el Sr Amancio en termes relatius). M’explico, jo pago prop el 30% dels meus ingressos i segons informació radiofònica ell s’apropa al 9%, ah!! I és del tot legal. Els sous de pobresa, la explotació infantil o la contaminació ambiental no són debatuts al nord …si és donen al sud i en marcs legals adequats.

I EL FUTUR

Si la evolució de la taula inicial es compleix anem al desastre absolut. Si ara prop del 20% de la població mundial no te res i viu a l’extrema pobresa, la xifra es multiplicaria per tres. I certament hi estem encaminats.

Ara be, la societat és en si un ser viu. I els sers vius tendeixen a la autodefensa no pas a la destrucció. Aquest fenomen no és nou. La situació de primers del segle XXI s’assembla i molt a la situació de primers del segle XX. No hi ha registres per valorar més endarrere. Els sistema social va equilibrar-se de forma automàtica a través de la guerra (1914 i 1945), la maximització de la destrucció va modificar la distribució de la riquesa aplanant i permetent posteriorment unes dècades pròsperes, amb tants matitzos com vulgueu.  I amb molts milions de morts, molts.

Sabrem trobar una solució millor? Aquest és el gran repte. Per fer-ho ens caldrà però un canvi important en les nostres escales de valors i forma de fer.

En properes publicacions exposaré una alternativa, no pas meva, recull d’opinions que estan circulant. Opinions amb poc altaveu, potser per què malgrat interessen a la majoria vivim en un món on els altaveus els controla la minoria.  No pretendré ni pontificar ni justificar, sols obrir pensament.

Parteixo de la base de pensar que si cada dia o fem tot igual, mai res canvia. Si volem un món millor caldrà fer coses noves. I caldrà “fer” més que pensar, pensar és bo per a decidir i actuar.

Atacaré diversos “actes de fe” del nostre sistema social occidental com són:

• El creixement permanent és necessari.
• Vivim en una democràcia.
• La redistribució és injusta i innecessària, tothom neix on li toca.
• El model de vida. Els valors. L’agregat del benefici individual és benefici social, potser és cert, però quan el benefici individual xoca amb la pèrdua del veí què passa?
• El poder el dóna el diner.
• Acumular riquesa és un objectiu lícit.