LA TEORIA

A l’entorn desenvolupat i en general podem afirmar que el poder s’assigna de forma democràtica. Basat en el principi de participació igualitària de tots els membres de la comunitat.  Veure definició IEC.

Diferents models organitzatius es basen en sistemes democràtics. Resten algunes anomalies històriques (les monarquies , els senadors per noblesa, etc) que els temps difuminarà i diferents models d’interpretació de la voluntat democràtica per vestir majories (sistemes de doble ronda, d’assignació de vot, etc) sovint vinculats a interessos històrics.

L’ANOMALIA

Si el poder rau en el conjunt de ciutadans amb participació igualitària sembla inexplicable la bretxa social. En especial que aquesta segueixi creixent.

Si obriu l’informe adjunt del CES –Consell Econòmic i Social d’Espanya-, a la pàgina 55 podreu veure com es distribueix la Renda a Espanya a 2013. El 20% més ric rep vora el 40% de la renda, el 20% més pobre rep el 5%. El més greu és que la dels primers creix, la dels darrers cau. És clau veure que més del 60% de la població rep ingressos per sota la mitjana. És molt greu veure que les diferències s’accentuen, igual que a la resta del món segons Piketty.

Les diferències són encara més notòries quan parlem de la distribució de la riquesa, el capital.

Si vivim en democràcia no s’explica que la majoria esculli governants que legislin vers l’aprofundiment de la bretxa.

UN PER QUÈ POSSIBLE

La manca de capacitat crítica de les masses.  Un problema de cultura o una estratègia de deformació de la realitat, que el poder econòmic executa a través dels mitjans de comunicació. Sovint diem que la societat resta “borregada” per la telebasura, però potser el que resta és reeducada.

Fixeu-vos en alguns exemples:

És vulgarment admès que els tenidors de més capital (el més rics amb diferència) paguin menys impostos relatius –contra qualsevol principi de progressivitat de l’impost-. El patrimoni dels més rics, administrat des de societats –SICAV o PATRIMONIALS FAMILIARS- pot estar pagant tipus de 1% de l’Impost de Societats o be tenir exempció d’Impost de Successions. A l’hora que tenen una quota d’impost de Patrimoni limitat en funció de la renda declarada (la latent no suma!!). La justificació és pueril; “si paguessin com tothom s’emportarien els diners a paradisos fiscals”.

Es reclamat per suposades majories la desaparició de l’impost de Patrimoni. Just el contrari del que seria coherent a una imposició progressiva i a una intenció de redistribució de la riquesa a llarg termini.

De forma habitual sentim dir que cal abolir l’impost de Donacions i Successions. L’argument clau és que els fills mereixen allò que van suar els seus pares, però… no som una societat, no creiem en el principi de redistribució com a clau de generació d’una societat més justa i igualitària. És just que algú, per naixement i no per mèrit, pugui viure de rendes tota la vida com un autèntic paràsit social? La resposta sembla òbvia, la majoria però sembla veure-ho al revés.

Els polítics s’esforcen per vendre en campanya rebaixa d’impostos, en especial sobre la renda, limitant en especial les tarifes màximes que són les que repercuteixen a les minories més privilegiades. Sabíeu que a països prou desenvolupats com EEUU i Regne Unit, abans de l’arribada de Reagan i Tatcher, havien imposat tarifes properes al 90% de IRPF sobre rendes –per l’excés sobre 1MM USD-, aconseguint així frenar els sous que s’ apliquen els directius de grans empreses. Aquí sembla que el poble defensi al contrari per por a que els “grans cervells” fugin. Sóc de la opinió que Messi mereix el que cobra (és insubstituïble i hi ha altres clubs disposats a pagar-li), però el sou que cobrava en Botin era escandalós (de fet s’ha mort i l’acció de BSCH no s’ha ressentit, a l’hora que en vida cap banc estranger l’havia volgut fitxar)

UNA CONCLUSIÓ

 Cal que la societat prengui consciència de forma crítica. Si creiem que una societat justa, basada en la meritocràcia i el treball. Si pensem que cercar el bé comú és la clau per ser feliços i viure millor. Si pensem que la societat del benestar és possible. Cal que els que tenim el poder en democràcia ens ho creguem i el prenguem,  per exercir-lo.

Quelcom sembla moure’s per aquí si observem que ha passat a les darreres eleccions municipals. Ara falta veure si és per sentit crític o és un simple rebot a causa de la crisi i la creixen bossa de pobresa generada.

 PIB –dades globals-

De forma simplista, entenem PIB el conjunt de béns i serveis produïts a cada país, agregat tenim el PIB mundial. És equivalent a la suma de salaris més rendiments de capital ajustant impostos. Dividint entre població, per país o mundial, determinem el PIB per càpita. Dada teòrica doncs és evident que la seva distribució és irregular.

El PIB mesura la riquesa econòmica (els béns i serveis produïts i per tant a consumir per les persones).

Independentment del PIB per càpita teòric, cada persona consumeix béns i serveis en funció de la seva renda (sou o rendes de capital) i la seva decisió d’estalvi / endeutament.

El PIB mundial evoluciona en funció de la millora de la eficiència en els processos de producció i del creixement de la població.

Per generar el PIB usem dos factors bàsics

 CAPITAL    

 Correspon a l’estalvi acumulat, o sia el PIB no consumit. És riquesa acumulada en mans de persones, també la suma del capital financer més el valor dels béns d’inversió (mobiliaris i immobiliaris)

 El capital és retribuït amb RENDES DE CAPITAL

 És la retribució que obté l’estalvi acumulat anteriorment que s’inverteix en la producció de béns i serveis. L’estalvi acumulat, ja sigui financer o físic –terra, immobles i maquinària- és retribuït per conceptes de rèdit financer, lloguer per cessió o dividend per inversió. En resum, s’emporta part del PIB.

 TREBALL

 Aportació humana a la producció, física o intel·lectual.

 El treball és retribuït amb SALARIS o millor dit RENDES DE TREBALL

És la retribució que obtenen les persones per la seva implicació en els processos de producció de béns i serveis. S’emporta la resta de PIB un cop retribuït el Capital.

 En PIB també hi intervenen els impostos, eina de redistribució (via prestació de serveis universals o directament de redistribució de rendes)

PROBLEMA

 Si dins el marc capitalista acceptem que el benestar ve donat per la capacitat de consum de béns i serveis, ràpidament decidirem que volem maximitzar la nostra participació en el repartiment del PIB, independentment de qui sigui propietari del “capital”.

M’explico, no hi ha taüts amb butxaques, a les hores quin sentit te ser molt ric? (amb capital acumulat). Sembla clar que el que és important és disposar de moltes rendes per poder decidir entre consumir o estalviar.

 Hores d’ara s’estima que el CAPITAL MUNDIAL ACUMULAT és aproximadament 6 cops el valor del PIB MUNDIAL. Aquesta és una rati mòbil, en fase de creixement des de mitjans del segle passat  i ja veurem per què.

També s’estima que la retribució al capital és aproximadament del 5% de promig. Si la dada és certa voldria dir que la retribució al capital pren 6 * 5% = 30% del PIB anual, dit d’altra manera seria com dir que la part de la població que ostenta la propietat del capital disposa del 30% del PIB anual sense treballar ni consumir el seu estalvi.

 Cal fer esment a que el rèdit (el  5%) pot variar, un excés de capital faria que tendís a  reducció. Però el que és obvi és que s’emporta bona part del pastís i que per tant si pateix una distribució esbiaixada contribuirà a incrementar la bretxa social ja que acumula rendes en poques butxaques.

 RESUM

 El PIB està doblement mal distribuït. Pateix importants biaixos per països, però dins de cada país també té una distribució totalment injusta.

 Això provoca entre altres dos problemes claus:

•  Bona part dels ciutadans del món gaudeixen d’un nivell de renda tant baix que no poden consumir ni allò que pensem és bàsic (i aquí incloc “serveis” com sanitat o educació)
• Una minoria dels ciutadans del món reben un volum de rendes desmesurat que únicament pot acrèixer el seu Capital-Estalvi.

Per tant, bona part de la població no disposa de participació real al PIB per satisfer les seves necessitats. A l’hora que una minoria rep rendes en excés, fins al punt que sols pot incrementar l’estalvi. La conseqüència és que es redueix la demanda de béns i serveis (que te necessitats no pot pagar) i per tant el ritme natural de creixement.

 Certament no és necessari créixer –en termes PIB- de forma infinita, certament no és sostenible si sols pensem en béns, però podem créixer i molt en serveis. Optimitzar el creixement implica reduir l’atur.

La claus és dons la distribució de la RENDA i mantenir unes taxes d’estalvi suficients per cobrir les necessitats de CAPITAL, avui aparentment més que cobertes.

INTRODUCCIÓ

És un fet indiscutible que la bretxa social creix exponencialment. Us recomano llegir l’informe de OXFAM publicat al respecte, superficial. O be llegir “El Capital en el segle XXI” del economista francès Thomas Piketty, treball profund sobre dades estadístiques especialment focalitzades a França, Gran Bretanya i Estats Units.

Us adjunto un petit gràfic per generar una visió primera:

Hores d’ara el 1% de la població mundial (45 milions entre 4.500 milions de persones que hi ha al Planeta,  disposa del 48% de la riquesa mundial total. Sense valorar la progressió.

Si fem cas a Piketty, els 45.000 (1 de cada 100.000) més rics entre ells controlen pràcticament la meitat de la suma, o sia al voltant del 20% de la riquesa mundial global.

ALTRES PREMISES

Culturalment acceptem que la “renda” (agregat mundial del PIB de cada país) que és el valor de la producció de béns finals i serveis –definició molt laxa però suficient ara-  es distribueix entre els dos factors bàsics de la producció:

• “capital” (riquesa prestada en la producció, que no vol dir pas consumida!), en funció de “r” (diguem-ne bàsicament el rèdit percebut pel capital posat en risc)
• “treball”, aportació humana

Això va en els nostres gens per educació, òbviament no és pas genètic.

També ens consta que la riquesa evoluciona en funció de l’estalvi, positiu o negatiu. Que l’estalvi sigui positiu o negatiu va en funció del creixement (increment PIB menys inflació) i de l’ús que fan els perceptors de rendes de les mateixes. Les rendes poden tenir com a destí el consum o l’estalvi. Si consum<rendes l’estalvi és positiu (augment de la riquesa de l’individu), si consum>rendes l’estalvi és negatiu (empobriment del individu primer i endeutament després)

Per tant quan ens diuen que la “bretxa” creix vol dir senzillament que els tenidors de rendes per capital obtenen una part del pastel creixent que els permet generar un estalvi per sobre del creixement mundial i que forçosament implica empobriment o endeutament per la resta d’habitants del planeta.

I la darrera observació és prou clara. A través dels mitjans se’ns justifica que aquesta concentració de riquesa és “justa”.  Ens estan convencent a tots de que les persones que ostenten aquesta riquesa desorbitada en són justos mereixedors.

Avui ningú dubta de quan bona persona és Bill Gates, qui des de la seva fundació fa el bé per la humanitat. Ningú posa en dubte si ha sigut un aprofitat (de idees d’altres, de pràctica monopolística, abús barreres de substitució, etc, etc). Fa poc que la premsa es feia ressò de les donacions fetes a Càrites per part d’Amancio Ortega i n’aplaudien el gest (per cert, jo pago extactament el TRIPLE d’IRPF que el Sr Amancio en termes relatius). M’explico, jo pago prop el 30% dels meus ingressos i segons informació radiofònica ell s’apropa al 9%, ah!! I és del tot legal. Els sous de pobresa, la explotació infantil o la contaminació ambiental no són debatuts al nord …si és donen al sud i en marcs legals adequats.

I EL FUTUR

Si la evolució de la taula inicial es compleix anem al desastre absolut. Si ara prop del 20% de la població mundial no te res i viu a l’extrema pobresa, la xifra es multiplicaria per tres. I certament hi estem encaminats.

Ara be, la societat és en si un ser viu. I els sers vius tendeixen a la autodefensa no pas a la destrucció. Aquest fenomen no és nou. La situació de primers del segle XXI s’assembla i molt a la situació de primers del segle XX. No hi ha registres per valorar més endarrere. Els sistema social va equilibrar-se de forma automàtica a través de la guerra (1914 i 1945), la maximització de la destrucció va modificar la distribució de la riquesa aplanant i permetent posteriorment unes dècades pròsperes, amb tants matitzos com vulgueu.  I amb molts milions de morts, molts.

Sabrem trobar una solució millor? Aquest és el gran repte. Per fer-ho ens caldrà però un canvi important en les nostres escales de valors i forma de fer.

En properes publicacions exposaré una alternativa, no pas meva, recull d’opinions que estan circulant. Opinions amb poc altaveu, potser per què malgrat interessen a la majoria vivim en un món on els altaveus els controla la minoria.  No pretendré ni pontificar ni justificar, sols obrir pensament.

Parteixo de la base de pensar que si cada dia o fem tot igual, mai res canvia. Si volem un món millor caldrà fer coses noves. I caldrà “fer” més que pensar, pensar és bo per a decidir i actuar.

Atacaré diversos “actes de fe” del nostre sistema social occidental com són:

• El creixement permanent és necessari.
• Vivim en una democràcia.
• La redistribució és injusta i innecessària, tothom neix on li toca.
• El model de vida. Els valors. L’agregat del benefici individual és benefici social, potser és cert, però quan el benefici individual xoca amb la pèrdua del veí què passa?
• El poder el dóna el diner.
• Acumular riquesa és un objectiu lícit.