Arxiu mensual: setembre de 2014

M’HI JUGO UN PÉSOL !

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

El 27/9/2014 el DOGC publicava la Llei 214/2014 de 26 set de Consultes Populars No Refrendàries i altres formes de participació ciutadana, podeu llegir-la aquí. Pot semblar estúpid, però val la pena llegir-la si després es vol opinar amb mínim fonament. Algú gosaria parlar del partit d’en Messi si no el veu remenar la pilota?

El mateix 27/9/2014 i sota legislació vigent el Govern de Catalunya publica el DECRET 129/2014  de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. També val la pena fer-ne lectura comprensiva aquí.

Temps abans, des de mitjans de comunicació del govern Castellà i per manifestació directa de polítics de tots els signes s’havia anunciat que la Llei i el Decret serien recorreguts davant el Tribunal Constitucional Espanyol. Legalment suspesos fins la resolució. Anticipant així que la consulta no es duria a terme llevat el TC doni resposta ràpida, fet inusual i adjectiu no identificable amb la seva forma de treballar.

Avui tothom dona per fet que no hi haurà consulta, de fet pressuposo que és la estratègia que els polítics catalans imaginen. Tothom, catalans i castellans, esperen que el TC declari inconstitucional la consulta (…amb la Llei fotin el que vulguin dit sia de pas) i aquesta no sigui “legal” (dins el corpus espanyol). Si a més es planten urnes el 9N i s’hi presenta la Guàrdia Civil millor que millor. Sols quedarà un camí. Eleccions plebiscitàries, probablement únic camí davant la intransigència de les parts.

 

Ara bé, i si les coses no són com la lògica indica?

Han passat dues coses no previstes dins el guió prescrit:

  1. Ha dimitit Gallardon, Ministre de Justícia. Per la reforma avortada de la Llei de avortament. A les espanyes no acostuma a dimitir ni el Tato. I si s’ha immolat per una “causa noble” com és la sacrosanta unió de la pàtria?
  2. El TC s’ha reunit amb caràcter urgent per admetre a tràmit la petició dels amics d’en Rajoy. No ha havia fet en 30 anys.

M’hi jugo un pèsol a que volen sorprendre’ns. I com fer-ho? Res més senzill, deixant que el Tribunal Constitucional es posicioni abans del 9N, ho faci de forma “favorable” a la constitucionalitat de la llei i el decret i que en conseqüència anem a fer una consulta democràtica, però consulta a la fi.

I per què tinc por que això passi? Doncs per diversos motius:

  1. Tard o d’hora el govern espanyol entendrà el que està passant. A les hores pot decidir actuar com una dictadura (veure acció del gobern xinés davant el que demanen els estudiants de Hong Kong) o actuar com una democràcia (estil Cameron de Regne Unit… ara més que abans). Els espanyols  són “diferents”, però no pas tontos. La història ens diu que són bons  estrategs i a més tenen millors mitjans.
  2. Per què surti el resultat que surti de la “consulta” a l’endemà s’obre un termini de negociació d’anys. I negociant és on més còmode està en Rajoy, el temps i la inacció són el seu millor aliat històric. Unes eleccions plebiscitàries suposen el trencament definitiu, la consulta sols obre un període de negociació on tot està per fer i res és impossible.
  3. Per què el temps juga contra els que volem una Catalunya independent. Bàsicament per què  per assolir el repte cal consens social i polític, ara el tenim, però no és etern. Fa temps que per diversos mitjans –terra, mar, aire i caverna mediàtica- es treballa per clavar cunyes que trenquin el consens majoritari. Amb sistemàtic atac als líders del procés, creant incerteses al seu voltant, etc.  Certament la societat civil comença a estar farta del “mono-tema”. Per tant el temps i la evolució macroeconòmica de l’entorn pot incidir de forma negativa en la cohesió dels que volem progrés, dels que volem una nova forma de gestionar el bé comú, dels que volem decidir el que ens afecta exclusivament i volem negociar la cessió de poder dins una federació d’estats Europeus –petits i lliures, però amb lligams i dependències mútues -.

 

Dons apa, aquí ho teniu. Tinc por que el TC ens doni el vist i plau i ens faci el procés llarg i farragós.  Preferiria perdre el pèsol, però…

Emilio BOTÍN, personantge de la Espanya tragicòmica.

LAST WEEK

Avui ha mort Emilio BOTÍN,  tenia 79 anys. Fins a la fi fou President del grup BSCH tot i que en justícia hauria de passar a la història com a defraudador fiscal. Fou a maig de 2010 quan una filtració de la filial suïssa del HSBC Private Bank (no confondre amb BSCH) posar a la intempèrie 659 contribuents espanyols amb fons a Suíssa per valor de més de 6.000 milions d’euros, entre ells el Sr Emilio i 10 familiars.

Els fons segons va informar “elPais” provenien del pare de D. Emilio que els va portar a Suíssa en temps de guerra civil espanyola, després els fills van “oblidar” declarar-los i imputar-ne les rendes obtingudes com estableix la llei, en perjudici de tots els ciutadans de l’Estat Espanyol, en especial els contribuents i aquells que precisen prestacions.

Va pagar al mateix 2010 uns 200 milions d’euros per “regularitzar”. La justícia espanyola (Audiència Nacional) va arxivar la causa oberta per haver liquidat voluntàriament (després de la filtració i abans que Hisenda obrís expedient, ves que curiós o ves que lenta que va Hisenda a l’hora de fer expedients a segons qui).  Podeu veure un mínim extracte del que us dic a la notícia de elPais, no sigui que penseu que m’ho invento. La premsa però en va fer poc ressò, no fos cas que el compte publicitari del BSCH es resentís de cap mal pas. Va driblar penes de “telediario”  i debats tragicòmics, ara tant habituals, amb personatges ad hoc a la funció, polemistes qualificats.

Ara podeu veure com tracta Espanya a qui evadeix el pagament dels imposts legals fins a ser descobert. Si seguiu la premsa i televisió d’avui en endavant veureu com tracta l’estat espanyol als delinqüents fiscals (els que evadeixen els pagaments legals fins ser delatats). Veureu aquí una  “píldora” de elPais.

D’aperitiu ja he escoltat les paraules del “cap de la oposició i líder del PSOE” (el xicotet ben plantat que va a les rodes de premsa després de parlar amb en Mas amb apunts) i falten els altres…, amb una mica de sort Rouco-Varela el canonitzarà. No us ho prengueu a broma, fa pocs dies va rebre el “Premi Ignacio Ellacuría” per la seva labor en el àmbit de la col·laboració al  desenvolupament (potser per la eficiència en la col·locació de fons fora el país?).

Ara podreu anticipar com serà tractat Jordi Pujol quan traspassi. JA JA JA i mil cops JA.

L’article no es fruit de cap rancúnia. Sols vol accentuar la diferència de tracte entre un xoriç espanyol i un xoriç català d’una banda. I de l’altre vol destacar com l’estat enfila a la garjola amb facilitat qualsevol lladregot de botí menut amb necessitats -de drogues o subsistència- mentre que els que pillen a dojo (gran “botín”) no toquen presó, si són descoberts “regularitzen” i a viure que són quatre dies.  És fotut, però qui roba per necessitat gasta el que ha robat. Qui ho fa per avarícia o per acaparar, no fa presó ja que pot retornar el que ha agafat il·legalment.

Descansi en pau, ja que no va poder-ho fe a la garjola (que sembla és el lloc adient a qui deixa de pagar 200 milions d’euros en impostos, i no si val a liquidar quan has sigut delatat, eh pillo!!).  I descansi, per que 79 anys i seguir al peu del canó no és sa, ni físicament –el cos te limitacions- ni psicològicament –diu poc de les aficions del difunt-. Com deia un amic enterramorts, els taüts no porten butxaques.