JORDI PUJOL
Sorprès, per que us he d’enganyar. No imaginava que el Jordi Pujol fos com molt d’altres. El seu discurs semblava d’un home donat a una causa, la realitat sembla que l’egoisme vers l’enriquiment personal l’ha enverinat com a molts altres ciutadans.
Cert que mai havia trobat resposta a la seva negació de la nostra independència, el seu discurs era incoherent en aquest aspecte. Per què ser “crossa” del govern castellà, per què la mesquina política de “peix al cova”. De cop hem entès molts perquès, qui te rei no és lliure.
LA CASTELLA MEDIÀTICA
Sorprèn escoltar el que s’escolta darrerament. Heu sentit el discurs de la Cospedal? La presidenta del partit que presumptament fa obres “sense iva” i reparteix “sobres”. La presidenta del partit que “reseteja” discos durs dels alts càrrecs amb certa freqüència quan hi ha jutges pel mig.
Diverteix escoltar a socialistes i populars, que col·leccionen imputats a doll, per cert amb poques dimissions.
Sorprèn la indignació de molts, ciutadans i tertulians, que poc indignats van quedar en saber que la herència de Juan de Borbón o del pare d’Emilio Botín també estava ubicada a Suïssa i no fou voluntàriament declarada, fins que un banquer “infidel” va fer circular llistes de dipositants al paradís fiscal. Eps, que no m’ho invento, mireu l’article de “elPaís” o be “elConfidencial” on parlen dels Botin, fins i tot exculpats per l’Audiència Nacional (ara ha rebut fins un premi filantròpic, que guai!). Dels Borbon també hi ha hemeroteca, per exemple “elMundo”.
No penseu que justifico. Per mi qualsevol defraudador és un lladre, per què roba al col·lectiu de ciutadans. Hauria de ser penat en funció del frau. Jo sóc dels indignats per què un rumà o gità sigui conduit a la Model per robar mil euros per matar la gana i mentre trobo passejant al Millet amb la seva esposa per les rambles de Barcelona (em va repugnar si voleu que us sigui sincer)
QUÈ PASSA DONCS?
Senzill. A Jordi Pujol el tenen agafat pels pebrots des de fa molts d’anys. Descobert el “vici” el van fer captiu i titella. El govern de Madrid l’ha deixat llaurar i ara serà usat d’arma llancívola contra el desig aparentment majoritari d’autodeterminació dels catalans.
El més greu és que Madrid ho ha fet amb la col·laboració de molts catalans, especialment dels que controlen els mitjans de comunicació (parlem dels Godó, els Lara i d’altres). És obvi que tota la informació que ara surt a la llum estava retinguda dins el calaix. Tants Pujolets tivant de beta no és creïble que passava desapercebut.
I ARA QUÈ?
Cal continuar. El poble català està per sobre de tots i cada un dels polítics. Per tant no perdem de vista els DOS objectius:
- INDEPENDÈNCIA per gestionar-nos localment i sense més dependències que les derivades de pactes i acords que signem amb els estats veins i des de posicions iguals.
- REGENERACIÓ DEL MODEL. Tant el POLÍTIC (divisió de poders real i castigar la corrupció) com el ECONÒMIC/SOCIAL (el sistema capitalista no funciona, el comunisme va fracassar. Comença a ser hora de pensar un nou sistema vers el benestar comú i la justícia social. I és factible, no ho dubteu)
Desitjo que al govern de Castella el cas Pujol se li giri en contra per que reafirma la necessitat de canvi. Cert que hi ha gent gran que patirà desafecció per la idealització que havien fet de la persona de Jordi Pujol, però ho superaran. Els catalans fa molts anys que superem reptes.
Endavant doncs i SI-SI a la consulta, el principi del canvi.