Sovint sentim dir cal que ERC s’incorpori al govern català amb la finalitat de tenir el que molts anomenen “govern sòlid”, doncs mira, jo no ho vull pas. I ara us exposo el per què:

Un govern de coalició sols pot donar-se quan hi ha afinitats de programa en la gestió de govern. No és el cas de CiU i ERC, el primer amb solucions de gestió més conservadores que el segon. El tripartit d’en Maragall i Carod era coherent en les idees i a la seva manera va funcionar (va portar fins el límit l’esforç de que Catalunya pogués estar integrada dins Espanya amb comoditat). El segon tripartit fou un desastre, un error estratègic de ERC en no valorar prou be el “cop d’estat” que el PSC havia patit des de el PSOE i el que implicava. Potser hi va haver por a dir no a Montilla per ser andalús, quan calia dir-li no per ser un buròcrata sotmès a Madrid  -també anomenat “polític professional”-, potser en Puigcercós tenia massa ganes de manar.

ERC i CiU coincideixen força en el programa nacional de Catalunya, el camí cap a la independència.  Una tasca de poble no pas de govern, un projecte que neix del poble i arrastra als polítics. Es reforça amb la presència de dos partits amb vocació catalana tant al govern com a la oposició. I això és normalitat de país.

També per que crec que els governs en majoria són particularment nefastos pels països (comunitats, ajuntaments, consells, etc), les majories absolutes són el marc idoni per la corrupció i la involució.  Els governs en minoria exigeixen pacte constant, demanen imaginació, esforç conciliador i per tant tenen moltes més possibilitats d’assolir èxit.  Els governs en minoria estimulen als líders polítics, tant del govern com de la oposició, ja que ambdós adquireixen importància. Aprenen a governar des de el pacte.

I finalment també per estètica. Seria denigrant pel Parlament català que la figura de cap de la oposició estigués representada per Navarro o Camacho.  El debat de la gestió restaria barrejat i condicionat pel debat del nostre futur polític, el constant discurs demagògic tindria un focus d’emissió prou potent com és la figura de Cap de la Oposició.  Aprofitem doncs que no s’han guanyat a les urnes el lloc per evitar que el prenguin.

Ha mort Nelson Mandela, polític sud-africà i líder emblemàtic en la línia de Mohandas Gandhi i Martin L. King. Persones que tenen com a fil comú el fet d’haver arribat a la conclusió que el camí bo és aquell que no conté violència. 

D’ara en endavant tothom el lloarà, malgrat fins fa poc alguns dels que avui el “ploren” el tenien empresonat o be inscrit a les llistes de perillosos terroristes (per què mira que és perillós tenir voluntat ferma i un poble al darrera). 

Des de l’esbiaix català algunes reflexions:

Ell també creia que el poder està en el poble, per sobre de les Constitucions.

• Madiba també va sentir sovint que “que els negres no podien tenir auto-govern”, per estar tribalment segregats o ser inferiors directament.
• També va rebre infinites calumnies per desprestigiar-lo.
• També va patir esquirols dins els seus cercles, esquirols que s’apuntaven al poder opressor per poques monedes o per fer cas de eternes promeses.

Fou doncs una persona carismàtica, d’atractiu personal rellevant i sobre tot constant, molt constant. Infatigable i sofert fins límits insospitats. La força d’un desig, la força d’una voluntat.

Que descansi en pau i que el seu exemple faci escola.