Mariano Rajoy arriba a la meitat del seu mandat i es reuneix amb les joventuts peperianes, las “nuevas generaciones” adoctrinades per la FAES: Noves generacions d’inspiració preclàssica, podríem dir.

EL Mariano ha ventilat ràpid la crisi econòmica, la pitjor que ha patit Espanya des de la seva creació. Diu veure brots verds i els joves, amb 52% d’atur a les seves files!!, aplaudeixen. Això sol ja diu molt del nivell de la nova generació.

Però en Mariano es guanya el minut de glòria quan referit als catalans diu: “No voy a aceptar que nadie juegue con la soberanía nacional” i aquí la bojeria. El públic entona primer el “yosoooyepañó epañó epañóooo” per seguir amb “que viva españa” del recordat Manolo Escobar. Podeu veure referència a elMundo i Ara (per allò dels diferents punts de vista).

Espanya és cohesionada per la majoria castellana. A Espanya ni hi caben ni s’accepten altres punts de vista, altres nacionalitats. La forma de veure el món castellana no creu en multi-cultures ni en els valors de la diferència.

Per tant, i com ja he dit anteriors cops, tot és un problema de sobirania. Rau en les persones o rau en el concepte Espanya que han parit. Podem decidir el nostre futur o som una colònia.

Els catalans ho tenim cru si continuem, en contra del que pensa en Duran d’Unió, si seguim a Espanya serà amb la renúncia a la nostra cultura pròpia (i parlo d’història, llengua, costum i filosofia de vida), ens caldrà ser “assimilats” i haurem de renunciar al que som fins empapar-nos de la seva forma de ser i fer.

 Si marxem, més enllà de les tensions inicials, arribarem a acords de bon veïnatge. Ho penso en veure com països com França i Alemanya poden mantenir excel·lents relacions després d’una WWII devastadora.

Som-hi doncs. Ens cal que els polítics prenguin exemple del poble pel que fa a cohesió i respecte per seguir el camí. El camí que els ha marcat el poble a partir del desengany de l’Estatut Català, refrendat pels catalans i mutilat per dretes i esquerres espanyoles.