De geologia no hi entenc un bri, però intentaré assenyalar paral·lelismes entre la crisi financera i els fenòmens naturals.
TENSIONAMENT
Moviment inadvertit per a la majoria, previ a l’esclat. Múltiples causes conflueixen en uns punts febles o falles. Amb temps s’acumula una força brutal i latent.
Podem pensar en la evolució del capitalisme tradicional cap al capitalisme financer. Vull dir, en la transformació del diner EINA D’UTILITAT en el comerç de matèries i serveis cap a DINER FINANCER, on el diner en si s’ha convertit en l’objecte de negoci. Els capitalistes ja no cerquen un guany vinculat a afegir valor dins el sistema de producció de béns i serveis, ara l’objectiu és “crear valor”. Però crear és funció divina…
TERRATREMOL i RÉPLIQUES
És el moment inicial i explosiu, que a tothom agafa desprevingut, llevat els que “ja ho sabien” però res van fer per explotar la seva premonició. Després venen répliques, ara ja previstes, però que fan por a les persones per la sensació d’incapacitat que impliquen.
Lheman Brother és la primera explosió, setembre de 2008. El gran banc d’inversions americà cau i té actius tòxics escampats a tot el món.
Les rèpliques es donen a nivell global, amb especial cruesa en aquells països amb altres tensions col·laterals (excessiu deute públic, excessiu deute privat, bombolles immobiliàries, governs ineptes o una còctel de tot a l’hora).
La situació s’ha allargat fins 2013. Com sempre passa davant les catàstrofes naturals hi ha pobles (combinació de fet cultural amb riquesa) que semblen recuperar-se amb eficiència i d’altres que veuen llums al final del túnel (i no saben ben bé si es tracte del sol, la lluna o un tren de mercaderies que ve de cara).
TSUNAMI
És el que està per veure. Obvi que si parléssim d’un terratrèmol el tsunami ja faria dies que hauria arribat a les costes. Però potser el vector espai / temps en el món financer és diferent.
La meva opinió és que arribarà pel sector financer europeu. Els motius són basats en comparació.
Europa és un model d’organització econòmica competidor amb EEUU i XINA pricipalment, així com amb els BRICS en menor messura. Per raons polítiques, que no econòmiques, encara està configurada com una unió d’estats plenament sobirans (post medieval) i no sembla pas disposada políticament a afrontar la transformació en un model tipus americà (República Federal) o Xinés (dictadura), el primer molt més desitjable que el segon, probablement cap utòpicament ideal.
El cas és que, tot i els processos de concentració bancària duts a terme als països europeus, la suma de bancs independents que hi ha a la UE és molt superior que a les àrees competidores, referits a Entitats de primer nivell. I el seu volum per tant inferior. Sembla ser doncs que ara vindrà un procés de concentració d’Entitats a nivell europeu que ha de determinar els grans líders del vell continent. Potser 2014/15 seran els anys en que tot es ventilarà de forma definitiva. Ja en parlarem.
Mentrestant els candidats al ball caldrà que no es mirin al melic i treballin internament vers ser líders en qualitat (clau per ser escollits pels clients), líders en tecnologia i procesos (clau per millorar la eficiència, llevat algú es cregui que la pressió permanent sobre les plantilles te futur), líders en comunicació (la imatge de les Entitats precisa una urgent reparació davant la societat) i intel·ligents en les estratègies i aliances.
Els temps donarà respostes, el resultat assenyalarà quins eren gaseles i quins elefants. Sembla temps de gaseles. Serà prou interessant, no?