Nepotisme i corrupció són signes identitaris de la societat espanyola i també molt presents a la  catalana dels darrers 35 anys, societat que els ha sabut mimetitzar i nostrar.

El nepotisme és antagònic a la meritocràcia i implica danys a nivell:

• Social. Influiex negativament les perspectives dels nostres joves. Ara desempanyar un lloc de treball o càrrec de responsabilitat no és questió de capacitat, voluntat i esforç sinó que és questió de “network” o millor dit de contactes i amiguismes.

• Pràctic o eficient– La nostra societat no provisiona els llocs de treball amb els més aptes, ho fa amb els mes ben connectats o fins i tot amb els més dòcils. Estem doncs limitant la capacitat i qualitat de treball de les nostres empreses i institucions.

• Econòmic– Un sistema que no optimitza l’assignació de recursos humans a les tasques a desenvolupar és senzillament més car que un sistema  eficient d’assignació dels llocs de treball..

La corrupció és tant vella com la història escrita. Neix de la cobdícia humana. Cerca l’enriquiment personal a costa de la societat on el propi ’individu és ubicat. Vaja, és com un càncer, capaç de consumir fins la mort el cos que li dóna hospedatge. I com al càncer, cal fer-li front fins eliminar-lo, un joc de vida o mort.

Però per què perviu i triomfa el nepotisme i la corrupció a Espanya. És la pregunta clau. I podem pensar en moltes respostes possibles que es retroalimenten, per exemple:

• Egoïsme. L’individu preval per sobre la societat. De res sembla valdre la història que ens hauria d’ensenyar que l’individu  sols troba benestar i protecció dins el conjunt social. Als homens els hi costa poc decidir el benefici individual a costa del dany distribuit entre la resta de condiutadans.

• Autoprotecció. Segons la teoria de Peter l’individu ascendeix  l’escalafó social fins arribar al límit de les seves capacitats. A les hores molts decideixen protegir el seu lloc. La millor manera de fer-ho és omplenant l’entorn de persones poc vàlides però escollides a dit -nepotisme- que per tant són deutores de l’elector. També corrompen l’entorn aprofitant la cobdícia dels corruptes.

• Individualisme. Prima el que és propi. El que un guanya l’altre ho perd (win-lost), tothom ha oblidat que hi ha jocs “win-win”” on tots guanyen. La societat pateix una crisi de valors.

• Història. Vivim a un país on pràcticament mai s’ha viscut en democràcia vertadera. Algú s’esgarrifarà ara però al meu parer hem passat d’una dictadura militar a una partitocràcia. Dos grans partits ho remenen tot, el poble decideix quan s’alternen, però qui mana de debó són les executives dels partits (a qui ningú vota i són clans familiars perennes). I que no oblideu, controlen el poder judicial (qui escull jutges?).

• Tradició. Practicar nepotismes o ser corrupte és normalment ben vist a nivells de base popular- Qui no ha col·locat un fill o parent?, normalment el més justet. Qui no ha robat a la societat?, ja sigui evitant pagar l’IVA o cobrant una prestació indeguda, o be ha usat la “cartilla de l’avi” per no pagar farmàcia.. Qui no ha rebut ingressos en “negre”? Qui no ha enxufat dietes o kilòmetres de més?  I així fins a milers d’exemples. Curiosament  tothom creu que el seu nivell és “admisible” i que sols cal represaliar els que pillen més que ell.

Però on anem, te solució? Segur que si. Calen però alguns canvis, res complicat. No penseu pas que la solució es limita a marxar d’Espanya, els vicis ens han contaminat plenament, aquí cal també regenerar.

La solució? Demà envio una proposta per a discutir.