Ahir em van convocar a una reunió de treball urgent a Manresa, la cita era a primera hora del matí i no és pas habitual.

Avui no he sentit el despertador, això ja és més quotidià. Per tant, no m’he reunit  amb els companys també convocats amb qui havia quedat. He sortit d’Igualada 15 minuts més tard de l’hora prevista i sol. El camí a fer semblava senzill, per habitual, però hi havia boira i una carretera nova.

Fent ús de la drecera nova i gràcies a una boira molt intensa, no he vist les referències habituals i m’he perdut com el més gran dels idiotes. He anat a  parar a un barri desconegut de Manresa i he sortit ràpidament cercant de nou la carretera, però malauradament he embocat a una autopista  C19-E9( Manresa-Terrassa) en lloc de la C55, uns vuit quilometres més enllà, a Castellvell i Vilar he retornat a la via correcte. A les hores, aturat. La carretera era col·lapsada totalment per un accident, era evident. Més tard he sabut que a l’alçada de Castellgalí, a un parell de kilòmetres, un accident mortal era el causant de la parada.

Dos cotxes han xocat, dos turismes han impactat frontalment, probablement la boira i la velocitat han tingut quelcom a veure.

M’he adonat a les hores, que poc abans, jo conduïa a més de 140 km/h angoixat per arribar tard i per la situació. He repassat la pel·lícula del matí i resulta que portava diversos avançaments  amb boira i un estat d’excitació innecessari. Tot per no sentir un punyetero despertador … i se suposa que hauria d’estar tranquil. Tot just la setmana passada gaudia d’un viatge genial i relaxant a NY amb la dona i els dos fills, quin privilegi no?, tot just ahir vaig assistir a una bona sessió de formació amb Victor Küppers que parlava precisament de gestionar l’entorn a partir de la visió positiva.

Ben pensat avui dons sóc feliç. M’he adonat de que jo podia ser el protagonista de l’accident, i no ho sóc. M’he adonat que hauria de ser necessàriament feliç, ma filla ha acabat la llicenciatura de Psicologia amb èxit i serà una excel·lent professional, el meu fill està a punt d’acabar la diplomatura de Aeronàutica i la de Telecomunicació, a l’hora!! i te un bon esdevenir, m’apropo als 50 i estic de conya, tinc una dona collonuda i a més em puc permetre el luxe de celebrar-ho, tots junts a NY.  Em pregunto sols per què de tant en tant em desoriento i em puc perdre…

Potser vivim en un entorn tant i tant negatiu que ens deprimeix fins a enfosquir la realitat immediata. Aquesta visió ngativa no ens ajudarà pas a sortir d’aquest entorn.
Segurament cal positivar. Si deixem de lamentar-nos del que ens falta i donem valor al que tenim, les coses ens aniran millor. A les hores, caldrà proposar-nos objectius (que més volem) i a ben segur ho aconseguirem si som capaços d’esforçar-nos el que calgui i ens responsabilitzem de l’assoliment.