Arxiu mensual: febrer de 2012

PERDUT CAMÍ DE MANRESA

CULTURA I GENERAL

Ahir em van convocar a una reunió de treball urgent a Manresa, la cita era a primera hora del matí i no és pas habitual.

Avui no he sentit el despertador, això ja és més quotidià. Per tant, no m’he reunit  amb els companys també convocats amb qui havia quedat. He sortit d’Igualada 15 minuts més tard de l’hora prevista i sol. El camí a fer semblava senzill, per habitual, però hi havia boira i una carretera nova.

Fent ús de la drecera nova i gràcies a una boira molt intensa, no he vist les referències habituals i m’he perdut com el més gran dels idiotes. He anat a  parar a un barri desconegut de Manresa i he sortit ràpidament cercant de nou la carretera, però malauradament he embocat a una autopista  C19-E9( Manresa-Terrassa) en lloc de la C55, uns vuit quilometres més enllà, a Castellvell i Vilar he retornat a la via correcte. A les hores, aturat. La carretera era col·lapsada totalment per un accident, era evident. Més tard he sabut que a l’alçada de Castellgalí, a un parell de kilòmetres, un accident mortal era el causant de la parada.

Dos cotxes han xocat, dos turismes han impactat frontalment, probablement la boira i la velocitat han tingut quelcom a veure.

M’he adonat a les hores, que poc abans, jo conduïa a més de 140 km/h angoixat per arribar tard i per la situació. He repassat la pel·lícula del matí i resulta que portava diversos avançaments  amb boira i un estat d’excitació innecessari. Tot per no sentir un punyetero despertador … i se suposa que hauria d’estar tranquil. Tot just la setmana passada gaudia d’un viatge genial i relaxant a NY amb la dona i els dos fills, quin privilegi no?, tot just ahir vaig assistir a una bona sessió de formació amb Victor Küppers que parlava precisament de gestionar l’entorn a partir de la visió positiva.

Ben pensat avui dons sóc feliç. M’he adonat de que jo podia ser el protagonista de l’accident, i no ho sóc. M’he adonat que hauria de ser necessàriament feliç, ma filla ha acabat la llicenciatura de Psicologia amb èxit i serà una excel·lent professional, el meu fill està a punt d’acabar la diplomatura de Aeronàutica i la de Telecomunicació, a l’hora!! i te un bon esdevenir, m’apropo als 50 i estic de conya, tinc una dona collonuda i a més em puc permetre el luxe de celebrar-ho, tots junts a NY.  Em pregunto sols per què de tant en tant em desoriento i em puc perdre…

Potser vivim en un entorn tant i tant negatiu que ens deprimeix fins a enfosquir la realitat immediata. Aquesta visió ngativa no ens ajudarà pas a sortir d’aquest entorn.
Segurament cal positivar. Si deixem de lamentar-nos del que ens falta i donem valor al que tenim, les coses ens aniran millor. A les hores, caldrà proposar-nos objectius (que més volem) i a ben segur ho aconseguirem si som capaços d’esforçar-nos el que calgui i ens responsabilitzem de l’assoliment.

EL GUINYOL ESPANYOL

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

TITELLES.

Sembla ser que el govern d’Espanya s’ha queixat al govern francès pel programa de guinyol on es fa broma sobre el dopatge a l’esport espanyol, veure notícia de El Mundo.
Que les titelles parisenques facin conyeta del Casillas (porter del Madrid de fútbol), Contador (ciclista de la Comunitat Madrilenya) i Nadal (tennista mallorquí fan del Reial Madrid ) sembla superar la capacitat de suportar bromes dels habitants de la “meseta”.

Cal fer dues consideracions:

El gag és graciós. I fer gràcia és la principal finalitat del gag. Veure com el Nadal omple el dipòsit del 4×4 i surt llampant és boníssim. Potser els de Polònia fitxaran al guionista.
Fa quatre dies la premsa madrilenya (no tant afrancesada dons), insinuava dopatge dels jugadors del FC BARCELONA, per cert sense gràcia (com és d’esperar de la premsa de Madrid). Algú recorda cap intervenció governamental?

La conclusió és senzilla. Al govern espanyol no li agrada la broma, malgrat li deu importar poc si hi ha qui difama esportistes insinuant dopatges.
Ara que també podríem concloure que, les patacades als esportistes amb “bandera pàtria” són contraatacades, les patacades a “esos catalanes” són sempre justificables per “separatistas”.

PALLASSOS (perdoneu-me els que us hi dediqueu)

El govern del Regne Unit accepta que Escòcia esculli democràticament si vol seguir a la Gran Bretanya o si vol assolir la independència política plena. El govern del Regne Unit defensa amb tots els seus mitjans, inclòs la força, el dret dels habitants de les Illes Falkland (Les Malvines) i de Gibraltar a ser britànics, en tant que els habitants d’aquestes zones així ho han escollit i no desitgen canviar-ho.

El govern Espanyol reivindica Gibraltar per estar dins la península ibèrica, malgrat en el seu moment fou cedit  als anglesos (Tractat d’Utrech 1713). Simultàniament el govern d’Espanya reafirma el domini de Ceuta i Melilla en funció de la elecció dels seus ciutadans, que desitgen conservar la nacionalitat espanyola, malgrat estar enclavades al nord d’Àfrica.

Posats a ser coherents, m’agradaria ser anglès, i tu?

TÉCNIQUES DE COMUNICACIÓ SOFISTICADES

Sovint els governants justifiquen davallades per problemes de comunicació, no “han sabut vendre l’acció de govern”. És clau la figura del “portaveu” del govern en la majoria de casos.

El nou govern espanyol però ha inventat una nova fórmula. L’anomenarem: “Dios mio, me han pillado”, és senzilla, consisteix en deixar que una càmera et registri parlant a Brussel·les amb un polític comunitari a qui li anticipes decisions futures del govern. Decisions sempre “dures pero imprescindibles”, vaja, un mal necessari.
Així aconsegueix preparar a l’opinió pública (el debat el fa la premsa) i no contestar preguntes (el portaveu es fa innecessari). Quan arriba el divendres les mesures són firmades pel Consell de Ministres i tothom engoleix quelcom ja conegut, debatut i per tant esperat.

Serà una tècnica de comunicació a estudiar a les Escoles del ram, diu poc però de la premsa espanyola que amb facilitat cau al parany i fa al joc a un govern que fins ara es mostra poc comunicador, seguin l’exemple Mariano (en diuen estil galleg)

Són exemples clars del que he explicat:

Anticip de mesures dràstiques vinculades a la nova regulació laboral. Teòrica indiscreció del ministre DeGuindos en conversa amb el Comissari Europeu d’Economia Olli Rhen.
Comentari de Mariano Rajoy anticipant la vaga que “suportarà” per les mesures que empren, també fet a Brussel·les. .

En resum, caldrà estar atents. Potser aviat una conversadiscreta al Parlament Europeu ens farà saber que l’Ebre es trasvassa o que la seu de “laCaixa” va de les Torres Negres a les Torres Kio.

NOMS PROPIS

LAST WEEK

Carmen CHACÓN

    Una dona insatisfeta en els seus desitjos. Volia liderar el PSOE espanyol, tothom la considerava favorita  però ha sigut derrotada. Potser fins i tot humiliada dons molts delegats socialistes s’havien compromès al seu favor,  però han posat l’altre papereta a l’urna.
    Una anàlisi senzill fonamentaria la desfeta en dos fets, ser dona o ser catalana. Un anàlisi més complex potser ens diria que senzillament no hi havia candidat.
    Del fet genètic de ser dona  la Carmen n’ha fet bandera, del segon just al contrari.
    Ara no sabem si és de l’àrea metropolitana de Barcelona o de Ulula del Rio, a l’Andalucia més profunda (o Múrcia, ves a saber).
    Després del que hem vist seria d’esperar que la Carmen es dediqués a altres menesters, però m’atreveixo a endevinar que no deixarà la política. Seguirà l’exemple del Montilla i d’aquí a quatre dies la veurem arreplegant el que pugui. La Carmen, com molts d’altres, pertany a una generació que ha passat de la facultat al partit, sense tastar el món real. Pertany a una generació que sols sap viure acompte del pressupost.

Directius de Caixes i Bancs participats pel FROB

    Executius de màxim nivell del sector bancari que han vist com els retallaven els seus emoluments de forma molt notable des d’un Consell de Ministres a Madrid. Uns emoluments no negociats al mercat, un sou nascut habitualment de Consell d’Administració plens d’amics. Probablement continuació dels que percebien alguns jubilats d’or, antics DG avui jubilats amb honors (…i motxilla de la que tots esperem se’n parli molt i se’n recuperi part significativa).
    El seu cas no és pas exclusiu. És fruit de la creació de retribucions en situacions no competitives, vaig parlar-ne anticipadament al meu article “La bretxa salarial, quatre obvietats” publicat el 25/7/2011 en aquest mateix blog.
    Més enllà de la criminalització que els mitjans fan del cas, injusta per demagoga i per oblidar molts altres càrrec remunerats en excés (per exemple tots els equip directius d’empreses amb preus públics, sovint cotitzant a bolsa), si cal fer una reflexió. Pot un home valer 30 cops el que val un empleat important de la seva organització? Pot valdre 20 cops més o 10? És just que qui més guanya blindi el seu ingrés?. Sembla just que aquell que més valor aporta a una organització rebi més retribució, però el sentit comú em du a pensar que ningú val per 30.

Lionel MESSI

    Després de molts i molts partits descobrim que també pateix flaqueses humanes. També pot estar neguitós i també pot tenir alguna errada. Estic però segur que remuntarà per seguir millorant, ho intueixo als seus ulls, ho intueixo per que el Pep és un excel·lent gestor de persones i l’ajudarà a tornar al camí de la millora continua. N’estic segur per què crec que els seus companys l’estimen prou com per ajudar-lo ara que és ell qui ho demana.
    Confiança i equip,  són  la clau. Un cop la recuperi tornarà a ser fresc i natural i disfrutarem com cap altre any.
    Per cert, la lliga també serà nostre enguany. I si no, la propera.