FET BÀSIC:
Ahir vaig anar a comprar 2 lladres (endoll múltiple) a la Ferreteria Gran Via del grup COFAC a Barcelona. Als prestatges vaig trobar un model, era “made in china”.
Amablement vaig demanar a la dependenta un altre model fabricat a Europa.
La resposta és que no hi havia cap altre.

FET COMPLEMENTARI:
Acte seguit la dependenta va justificar que, per culpa del govern i les seves polítiques de seguretat i medi ambient les empreses es “veuen obligades” a marxar a la Xina, malgrat l’atur aquí sigui aberrant. Sembla ser que és el que ha fet el seu proveïdor de Valladolid, qui ara comercialitza a Espanya però compra a Xina.

LA MEVA RESPOSTA:
Vaig mostrar desacord en culpar al govern. Vaig afirmar-li que la culpa era de les persones. Dons som nosaltres el que exigim cobrar sous europeus i a l’hora adquirir productes que incorporen sous d’explotació. A l’hora que admirem aquells que es fan rics comerciant (veure la “jet set”  empresarial espanyola), cal recordar que abans admiràvem l’empresari que tenia molts traballadors al seu voltant)

Tothom defensa el seus ingressos però no renúncia a aprofitar l’avantatge dels desequilibris mundials en termes de cost de personal i costos complementaris com els de medi ambient.

RAONAMENT PREVI:
Afirmo clarament que sóc un autèntic convençut dels avantatges en eficiència de les economies obertes. Sempre que vagin a mercat a fer intercanvi. Per poder comprar tinc que vendre i aconseguir un cert equilibri.
És el mateix que en l’economia particular. Per gastar tinc que ingressar, altrament m’endeutaré fins límits insostenibles i seré dependent del meu creditor.

És aquest el nostre principal problema. Us convido a veure la darrera estadística de Balança de Pagaments Espanyola que publica BdE http://www.bde.es/webbde/es/estadis/infoest/e0701.pdf i on podeu contemplar clarament el problema d’Espanya, el principal i font de la resta de problemes.
Tenim atur, però el creixement del consum es deriva en increment d’importació de béns i pagament de rendes. La pregunta és per què?

EL PER QUÈ DE TOT PLEGAT:
Sota el paraigua del liberalisme comercial, que comparteixo si és “comercial” i m’hi manifesto contrari si és “financer” (cas espanyol on el dèficit es compensa amb compte financera, o sia deute a pagar més endavant) hi ha dos grans beneficiats en el CURT TERMINI, dons a llarg tots en pagarem les conseqüències:
a) L’empresari importador. Cas del fabricant d’endolls de Valladolid que ara els fa a la Xina per menys cost. Atès el preu de venda a Europa és estable, en aconseguir millor preu de producció a la Xina trasllada la totalitat de l’estalvi al seu compte de resultats, sense que li importi un rave que el seu entorn natural s’empobreixi (problema a mig i llarg termini)
b) El consumidor, en la base més àmplia. Rep sous o prestacions europees i adquireix productes a cost inferior respecte si fossin fabricats aquí. Ignora però que haurà de suportar el cost social de l’atur i les conseqüències a mig i llarg termini.

LA SOLUCIÓ?
Sóc incapaç de trobar-la tot sol. Però de forma pragmàtica penso que la solució hauria d’anar lligada a tallar de forma definitiva el creixement de l’endeutament exterior, fins i tot iniciar el procés de devolució.
Per tant proposaria:
1)Limitar el dèficit públic. Fet ja existent pel control UE
2)Equilibrar oferta i demanda de divisa en funció de mercat. Per tal d’importar caldria exportar pel mateix volum, aquell que no tingués divisa (no podria pagar importacions) l’hauria d’adquirir a empreses exportadores o venedores de serveis a l’exterior. En funció de oferta i demanda hi hauria un sobre cost que equilibraria els costos de producció. És un sistema similar a les “quotes de contaminació” (mercat de les mateixes)

La solució també requereix pedagogia, el consumidor hauria de ser menys egoista (el sistema ara sols funciona cercant el be individual i no el col·lectiu).

Probablement faríem un pas enrere en termes de consum, podríem comprar menys articles. Però compraríem aquells que som capaços de produir. És il·lògic pensar que podem consumir més que el que produïm, dons tal afirmació implica que algú treballarà sempre per nosaltres (absolutament utòpic).

I per acabar, la solució exigeix “traballar” , com més gent treballi i ho faci de forma eficient, millor pel conjunt de la societat en termes de consum de béns i serveis. Cal treurens de sobre paràsits (tant els voluntaris com els involuntaris, són paràsits involuntaris els que treballen en feines sense productivitat, totalment prescindibles, a l’administració pública en trovaríem forces)