Arxiu mensual: setembre de 2010

1×10 MIRA SI SOM COMPLICATS

CULTURA I GENERAL

Avui parlaré de senyals de tràfic. Mira quina tonteria tant gran. Ho relacionaré amb el sistema polític i acabaré deduint que els països de parla anglosaxona s’ho munten més be.

He viatjat uns dies per Escòcia, a banda d’adaptar-me a la conducció per l’esquerra em va sorprendre molt favorablement una cosa. Per cada 10 senyals de tràfic que hi ha a les nostres carreteres allà sols n’hi ha 1.

Així de simple. Les nostres carreteres semblen arbres de Nadal decorats amb llum i color. De tal forma que has d’estar permanentment atent a les mateixes en descuit de la conducció. Allà era més senzill, senyals “les justes”. Això si, les carreteres ben pintades o be senyalitzades amb els reflectants que tant ajuden a conduir de nit.

I ara, prenent-me llicències diverses, extrapolaré el tema a la legislació. Els països anglòfons tenen menys legislació i més sentit comú representat per jutges i advocats. O a l’invers, aquí legislem tant (és impossible llegir tota la normativa que cada any publica BOE i DOGC, físicament impossible per una persona) que arriba un punt en el que és molt complicat complir la Llei, per contradictòria o per impossibilitat d’assimilació. Us val com exemple la normativa relacionada amb IRPF?, mireu-vos el manual on per cert no hi surt tot.

A més, opino que un gruix legislatiu massa gros (o masses senyals de tràfic) faciliten “despenjar-se” o oblidar-se. O sia, fomenten el seu incompliment.

Voler-ho legislar tot també ajuda a irresponsabilitzar les persones, res tenen a decidir i en lloc han d’aplicar el sentit comú. Per tant les protegeix de responsabilitats i això no és bo. Cal retornar responsabilitats als humans, cal que tothom assumeixi la càrrega de responsabilitat que li pertoca.

Proposo dons una reducció dràstica del cos legislatiu que ens afecta (l’Europeu, Espanyol, Català, etc etc) i quan tinguem dubtes d’interpretació ja anirem a jutjats i farem els recursos que calgui. Potser gastarem més calés amb Justícia, però n’estalviarem molts en burocràcia administrativa i temps perdut en la confusió. Val com exemple, si assenyalo “curva perillosa” cal també indicar “reduir velocitat”, la majoria dels mortals deduiriem fàcilment la segona recomanació a partir de la primera, o no?

AFEGITÓ
Fa un temps un company m’explicà una xafarderia. Que al port esportiu de Palamós hi ha un empresari que cada dos/tres anys renova iot de luxe, que aquest empresari te “l’exclusiva” nacional catalana dels panells il·luminats de les carreteres (aquells que compten morts i llencen avisos varis). Algú ho sap del cert?  Són d’alta tecnologia? Per què hi ha tant marge en el producte? Hi havia un concurs per tenir exclusiva?

EL LLADRE I LA CRISI

ECONOMIA

FET BÀSIC:
Ahir vaig anar a comprar 2 lladres (endoll múltiple) a la Ferreteria Gran Via del grup COFAC a Barcelona. Als prestatges vaig trobar un model, era “made in china”.
Amablement vaig demanar a la dependenta un altre model fabricat a Europa.
La resposta és que no hi havia cap altre.

FET COMPLEMENTARI:
Acte seguit la dependenta va justificar que, per culpa del govern i les seves polítiques de seguretat i medi ambient les empreses es “veuen obligades” a marxar a la Xina, malgrat l’atur aquí sigui aberrant. Sembla ser que és el que ha fet el seu proveïdor de Valladolid, qui ara comercialitza a Espanya però compra a Xina.

LA MEVA RESPOSTA:
Vaig mostrar desacord en culpar al govern. Vaig afirmar-li que la culpa era de les persones. Dons som nosaltres el que exigim cobrar sous europeus i a l’hora adquirir productes que incorporen sous d’explotació. A l’hora que admirem aquells que es fan rics comerciant (veure la “jet set”  empresarial espanyola), cal recordar que abans admiràvem l’empresari que tenia molts traballadors al seu voltant)

Tothom defensa el seus ingressos però no renúncia a aprofitar l’avantatge dels desequilibris mundials en termes de cost de personal i costos complementaris com els de medi ambient.

RAONAMENT PREVI:
Afirmo clarament que sóc un autèntic convençut dels avantatges en eficiència de les economies obertes. Sempre que vagin a mercat a fer intercanvi. Per poder comprar tinc que vendre i aconseguir un cert equilibri.
És el mateix que en l’economia particular. Per gastar tinc que ingressar, altrament m’endeutaré fins límits insostenibles i seré dependent del meu creditor.

És aquest el nostre principal problema. Us convido a veure la darrera estadística de Balança de Pagaments Espanyola que publica BdE http://www.bde.es/webbde/es/estadis/infoest/e0701.pdf i on podeu contemplar clarament el problema d’Espanya, el principal i font de la resta de problemes.
Tenim atur, però el creixement del consum es deriva en increment d’importació de béns i pagament de rendes. La pregunta és per què?

EL PER QUÈ DE TOT PLEGAT:
Sota el paraigua del liberalisme comercial, que comparteixo si és “comercial” i m’hi manifesto contrari si és “financer” (cas espanyol on el dèficit es compensa amb compte financera, o sia deute a pagar més endavant) hi ha dos grans beneficiats en el CURT TERMINI, dons a llarg tots en pagarem les conseqüències:
a) L’empresari importador. Cas del fabricant d’endolls de Valladolid que ara els fa a la Xina per menys cost. Atès el preu de venda a Europa és estable, en aconseguir millor preu de producció a la Xina trasllada la totalitat de l’estalvi al seu compte de resultats, sense que li importi un rave que el seu entorn natural s’empobreixi (problema a mig i llarg termini)
b) El consumidor, en la base més àmplia. Rep sous o prestacions europees i adquireix productes a cost inferior respecte si fossin fabricats aquí. Ignora però que haurà de suportar el cost social de l’atur i les conseqüències a mig i llarg termini.

LA SOLUCIÓ?
Sóc incapaç de trobar-la tot sol. Però de forma pragmàtica penso que la solució hauria d’anar lligada a tallar de forma definitiva el creixement de l’endeutament exterior, fins i tot iniciar el procés de devolució.
Per tant proposaria:
1)Limitar el dèficit públic. Fet ja existent pel control UE
2)Equilibrar oferta i demanda de divisa en funció de mercat. Per tal d’importar caldria exportar pel mateix volum, aquell que no tingués divisa (no podria pagar importacions) l’hauria d’adquirir a empreses exportadores o venedores de serveis a l’exterior. En funció de oferta i demanda hi hauria un sobre cost que equilibraria els costos de producció. És un sistema similar a les “quotes de contaminació” (mercat de les mateixes)

La solució també requereix pedagogia, el consumidor hauria de ser menys egoista (el sistema ara sols funciona cercant el be individual i no el col·lectiu).

Probablement faríem un pas enrere en termes de consum, podríem comprar menys articles. Però compraríem aquells que som capaços de produir. És il·lògic pensar que podem consumir més que el que produïm, dons tal afirmació implica que algú treballarà sempre per nosaltres (absolutament utòpic).

I per acabar, la solució exigeix “traballar” , com més gent treballi i ho faci de forma eficient, millor pel conjunt de la societat en termes de consum de béns i serveis. Cal treurens de sobre paràsits (tant els voluntaris com els involuntaris, són paràsits involuntaris els que treballen en feines sense productivitat, totalment prescindibles, a l’administració pública en trovaríem forces)

VOLAR AMB RYANAIR

CULTURA I GENERAL

M’agradaria volar com els ocells, un somni. Em conformo però agafant un avió de tant en tant i fer “volar” l’imaginació.

L’any passat vaig volar a Cuba amb Air Comet, empresa del avui desaparegut Grup Marsans. Recordo la demora de 6 hores en la sortida per la vaga d’eficiència del personal de terra, justificada dons no cobraven sous des de feia 3 mesos. El servei a la nau fou excel·lent.

Enguany he volat amb RYANAIR a Escòcia. De fet, he aconseguit el principal objectiu (anar de Girona a Edimburg i tornar), però he descobert que al mon de l’aviació hi ha castes. I la més baixa vola amb Ryanair.

Ara us faig cinc cèntims de la funció del personal de cabina, i per ordre d’execució:

  1. Obra de teatre didàctica, per tal que tothom aprengui a inflar flotadors.
  2. Repartir unes revistes amb els “productes a la venda lliures d’impost”. Són revistes re-utilitzades i sovades. Molt útils fins que l’avió s’enlaira i activen l’aire fresc.
  3. Acte seguit t’ofereixen tabac, seient a seient.
  4. Després t’ofereixen begudes. Una aigua pel mòdic preu de 4,50€ (o GBP tant se’n dona)
  5. Just després continua la venda individualitzada de perfum. Sense mostres.
  6. I ja per nota, des de megafonia primer i pesonalitzadament després et venen loteria (tipus “rasca rasca”) amb l’honrat objectiu de col·laborar amb ONG infantils.

I el personal de terra, deveu pensar. Dons cap problema, estan especialitzats en perseguir passatgers amb 250 grams de més a la maleta o be que portin bossa de ma més càmera de fotos (a pagar suplement toca).

En resum, volar amb Ryanair sembla econòmic. Però potser no ho és tant. De fet la companyia obté rendiments importants, no és cap oenegé sense dubtes.

A més no podem oblidar que rendibilitza aeroports de poc tràfec a costa de subvenció pública. Tant l’Aeroport de Girona (prop Barcelona) com el de Prestwick (prop de Glasgow) són territori privat de la companyia.

És però una lliçó apresa però sovint oblidada. El producte més barat sol sortir car.