Ahir va fer-se públic un paquet de mesures correctores qualificades com “el major retrocés social des de la recuperació de la democràcia”

Per davant, els meus ingressos personals de 2009 van ser inferiors a 2008, els de 2010 seran pitjors que a 2009. És el que te l’empresa privada i la retribució flexible. Sort que no he sigut “amortitzat” per prescindible o per tancament, fet que han patit molts conciutadans durant el darrer any. La meva muller que treballa per l’Estat també reduirà ingressos, per Llei.

Però cal donar suport a les mesures anunciades per Zapatero, senzillament per que són la conseqüència als fets, a la trajectòria que des que vam iniciar el segle XXI hem seguit de forma consensuada. Tots en som responsables. També cal valorar que quan no hi ha acomiadaments (administració pública) sols pot haver-hi ajust per disminució de sous i no substitució de les baixes. La “seguretat laboral” te un preu.

També donaré suport a les propostes de Rajoy, reducció de ministeris, algun com Habitatge de la Sra Aido és inútil amb l’excés d’oferta tant en venda com lloguer que avui denota el mercat immobiliari. Que dir de Cultura i Educació cedida a les comunitats autònomes. Jo hi afegiria Treball de l’inefable Corbacho, s’ha cobert de glòria. D’altra banda, reduir les aportacions a Sindicats i Partits Polítics també seria molt bo, especialment si va acompanyat per una Llei que qualifiqui com a delicte el finançament irregular dels propis partits, ja costa que surti.

Però no m’he tornat boig, suport a la decisió si però també els hi demano responsabilitats. De fet costa entendre per què no ha dimitit en Zapatero, hores d’ara humiliat a nivell planetari. I que dir d’en Rajoy, mai ho tindrà més fàcil per assolir govern, li calen idees i o no en te o se les guarda.  Si davant el desgavell no fet una Moció de Censura és que poc te per oferir.

Ara venen els trons, els Sindicats (prudentment) convoquen aturades a l’administració pública tot reconeixent públicament que no van a la vaga general per por a fracassar fent ús del darrer cartutx. Probablement hi haurà poc conflicte, en el fons tothom és conscient de que vivíem per sobre les nostres possibilitats. Probablement tots els que gaudim d’ingressos regulars sabem que hi ha moltes persones que pateixen la crisi de forma greu, ara hi ha parats de debò i lamentablement molts.

I cap a on anem?, no ho sé. Però desitjo anar cap a la racionalització de la despesa pública (amb responsabilitats pels que l’administren i executen, funcionaris inclosos). També desitjo que anem cap a una economia oberta al món, però economia d’intercanvi on maximitzem avantatges competitius, no cap una economia financera on consumíem contra endeutament extern. Vaja, que cal  equilibrar  la “balança” comercial.

Això implicarà incentius pels exportadors, implicarà incentius pels qui generin llocs de treball productius  (amb valor afegit al producte o servei), es premiarà l’excel·lència en la tasca i es valorarà la formació prèvia i la formació contínua. Invertir en formació te retorn per la societat.

Fins i tot, potser arribarà un moment en el qual els nostres fills ja no voldran ser funcionaris i aspiraran a ser empresaris, autònoms o treballadors per compte aliena, segurs de la seva vàlua i capacitat per generar riquesa.

Hi ha dreceres per arribar més ràpid a les solucions, malgrat els catalans també hem amollat el cervell als vicis dels darrers anys. Costarà tornar a reeixir però val la pena intentar-ho.