El Consell de Ministres de 9 d’abril de 2010 aprova trenta-una  mesures per a revertir la crisi.

Entre elles, la línia directa ICO. Són préstecs fins a 200.000 € que seran atorgats de forma directa   http://estaticos.expansion.com/estaticas/documentos/2010/04/planzurbano9.pdf i la pròrroga de les valoracions del sòl urbanitzable.

Però a qui en treu profit? (ara m’assemblaré a la monja de les farmacèutiques). Sols beneficia a la banca, de forma especial a la GRAN BANCA ESPANYOLA. Us ho justificaré.

PRIMER.- Que vol dir “Prorrogar las reglas de valoración de suelo urbanizable”? Dons molt senzill, ara que ha petat la bombolla immobiliària podem afirmar que l’encariment del sòl construïble fou la causa principal de la inflació de preus. Es donen per tant diverses consideracions:

1. El preu del sòl construïble ha caigut entre un 60 i un 75% (si per preu entenem on hi ha mercat)
2. Els promotors han lliurat (les famoses dacions)  els solars als Bancs a preu de finançament (o sia amb un descompte entre 20 i 35%)

La conclusió és clara, si volguéssim saber la realitat s’hauria d’actualitzar el valor a balanç dels solars que els bancs han adquirit. Les pèrdues a declarar per la Banca serien importants (i no provisionades, dons la Banca s’ha donat per liquidada amb l’adquisició dels solars).

Això afecta de forma especial a les Entitats més grans, les que intervenen més en els grans “pelotazos” de les darreres dècades.

Aquesta mesura sols afecta a la banca, a cap PIME malgrat el que diu el pacte de Zurbaran.

SEGON.- Fins ara ICO oferia fons per liquidesa, a través de les línies ICO LIQUIDITAT http://www.ico.es/web/contenidos/6/0/5451/index Com podreu veure hi havia dues modalitats:

1. Modalitat lleugerament més cara on el Banc aporta la meitat dels fons i es responsabilitza de la meitat del risc d’impagament.
2. Modalitat mes econòmica, ara ICO aporta tots els fons però el Banc es responsabilitza de tot el risc a canvi del seu marge.

Implicar a Bancs i Caixes en el risc (la meitat o tot) volia dir que calia seleccionar el crèdit i donar-lo a empreses amb viabilitat (projectes guanyadors o capaços de sobreviure) o bé a empresaris que ofereixen garanties (que creuen en el seu projecte)

La nova modalitat  implica que ICO posa els fons i ES QUEDA TOT EL RISC. Per amanir-ho, ho gestionarà a través d’un “gran banc” (admeto apostes, ja ja). Voleu que us digui que passarà? M’hi jugo un pèsol que diria el mestre Puyal. La “gran Banca” canalitzarà les seves operacions incobrables cap a la nova modalitat, evitant així una pèrdua econòmica ja vigent (degut al seu error analític). Però el més greu és que som tots a través de ICO que assumirem el deute.

Veure http://www.expansion.com/2010/04/08/economia-politica/1270761441.html

En resum, no deixa de ser cridaner que el mateix dia en que s’aproven les mesures el BSCH creixi més d’un 4% al mercat de valors espanyol. I després ens ompliran la premsa del “problema de les caixes”. Fum fum i més fum, mentrestant qui mana mana i fa el que més li convé. Per cert, durant abril 2010 molts bancs paguen generosos dividends als seus accionistes, bàsicament les persones més riques del país. Si la resta de ciutadans no assumissin les seves pèrdues, no podrien cobrar-los.

Queda clar que les PIME amb capacitat de sobreviure troben finançament dins les dues modalitat existents, per tant la nova mesura no benenfiarà a ningú més que als bancs repartidors.

CONCLUSIÓ

El govern d’Espanya mereix ser destituït, per acció u omissió.

Per acció, via judicial, si colabora de forma voluntària amb la gran banca vers la socialització de les pèrdues derivades dels crèdits concedits a empreses insolvents. Vull dir, si la mesura s’ha fet directament amb aquesta voluntat.

Per omissió, via política,  si són tant incapaços com per no preveure les conseqüències de les seves accions, faríem be de fer-los fora. Necessitem un govern de bones persones, però competents per la tasca.

CONCLUSIÓ (bis)

Veien com va , farem be de marxar aviat de les Espanyes. El vaixell s’enfonsa i ens arrastra. Marxem mentre siguem capaços de nedar i encara tinguem la platja a l’horitzó.

Som uns quants que pensàvem que el Banc d’Espanya actuaria durant la Setmana Santa de 2010, tot aprofitant la situació vacacional que minimitza les consequències. Però hem errat.

Sembla comunment acceptat que Espanya sobra un 30% de la xarxa bancària instal·lada, veure com és la xarxa a la resta d’Europa ho corrobora.  Era més que sabut que les TIC propiciàven una reducció de la mateixa que aquí fou aplaçada en viure temps de vaques grasses. Tampoc ajuda l’esforç expansionista dels darrers anys,  sustentat en una visió erronia del creixement del negoci per part de la major part de grups directius.

També arrela el concepte de que les Caixes tenen que reagrupar-se per disposar de la mida “mínima necessària” per viure en el nou entorn de mercat, una feina que ja va fer la banca generalista durant la última dècada del segle XX.

Però sorpen que ningú reclami a bancs i caixes una millora de la eficiència per millora dels processos interns, millora que requereix professionalitat per part dels equips directius i potser algun relleu. La premsa ha correlacionat la millora dels coeficients d’eficiència amb la reducció de les plantilles de base, tothom ha ignorat que també la millora de processos interns pot contribuir a recuperar el sector sense tants danys col·laterals, més enllà de la jubilació d’algun directiu poc apte.