Societat poruga, societat subjugada. Com ja hem sentit sovint, “el teu poder és la meva por, si elimino la por tu ja no tens poder”. I certament el covid19 -virus monàrquic- està actuant d’instrument per fer-nos por, per fer-nos sentir la necessitat de ser protegits. I em sap greu que socialment ho està aconseguint.

La PANDÈMIA del 2020

És un tema molt seriós. De sortida hem de reconèixer que un virus que s’escampa amb facilitat, contagia els humans i pot tenir conseqüències fatals fa por de per si. Tothom el percep perillós i proper, ens identifiquem com a víctimes possibles.

Però el podem relativitzar, com tot, si ho comparem amb factors que també tenen conseqüències fatals. Penso en altres malalties (coronàries, càncer, respiratòries, etc), penso en hàbits o costums (accidents de vehicles, etc) i especialment penso en mediambientals (destrucció sistemàtica de la natura, escalfament i conseqüències).

No sé si és el lloc per parlar de nombre de morts. El càncer al 2018 es calcula va matar 112.714 persones, per sota dels morts per malalties del sistema circulatori. El canvi climàtic o escalfament del planeta és a ben segur molt més letal, però de difícil quantificació.

 

EL PER QUÈ DE LA POR A LA SOCIETAT

Hi ha factors intrínsecs. El ritme de contagi, que ens fa sentir vulnerables directament i no ens permet relativitzar.

Però hi ha factors extrínsecs. I aquí és on em cou la ferida. Afirmo que hi ha supra interessos que usen el virus per atemorir i dominar la societat. Tenim la sort de que la pandèmia és mundial i per tant tenim diferents models.

I per què ens volen “acollonir”? Podria parlar de diferents motius:

• Naturalesa política. Espanya es cohesiona amb la confrontació. Li cal l’enemic extern i sobreviu amb “honra” i sovint gana, pobresa i defuncions.
• Naturalesa pragmàtica. Durant 40 anys Espanya ha devaluat la política fins aconseguir que no siguin els ciutadans més brillants qui la gestionin. Avui sols cal veure els “currículums” dels nostres polítics, que majoritàriament han convertit la política en la feina de tota la vida, sense haver viscut mai fora d’ella (van de l’escola al partit, passant per les joventuts del partit). La conseqüència és que tenim polítics que senzillament no en saben més.
• Pantalla per amagar la realitat. I aquí cal ja començar a parlar d’economia. Espanya surt de la crisi de 2008 tremendament endeutada (prop de 100%PIB) i 12 anys després i malgrat la recuperació, el deute conjunt (estat, empreses i ciutadans)supera el 160% del PIB. I el que és pitjor, tenim una societat molt menys cohesionada econòmicament. Els pobres són més i molt més pobres i els rics són menys i molt més rics. Les conseqüències han sigut polítiques socials nefastes que fins i tot han fet mal a un sistema sanitari que era força bo, i aquesta és la causa per la qual tinguem menys metges per habitant que els països de centre i nord d’Europa.

Senzillament defenso que si la ciutadania, catalana i espanyola, conegués la realitat senzillament sortiria al carrer i faria la revolució. Espanya va camí de la ruïna, i si no hi ha arribat encara és per què els creditors (altres països d’Europa i Xina)no volen assumir els costos de la fallida. I aquí vull recordar què va fer Islàndia fa 12 anys i quan favorables van ser els seus actes.

 

I COM ENS ENGANYEN ?

A Espanya els mitjans de comunicació són o be públics (amb control del Parlament corresponent) o majoritàriament privats sostinguts amb fons públics (via subvenció o publicitat institucional no controlada pels Parlaments) i publicitat del IBEX (empreses que majoritàriament viuen del BOE pels sectors on operen).

A Espanya hi ha pocs mitjans lliures i independents, que es financen amb subscriptors i publicitat local.

Els espanyols són rucs, estan convençuts que la premsa i la televisió són gratuïtes i ja és conegut, res és gratis!. És fàcil corroborar el que us dic, tibeu d’hemeroteques.

 

EN RESUM,

Ja n’estic fart. Vull ser lliure i que no em venguin motos. El virus em fa por, però més por em fan les desigualtats socials i l’escalfament global. Ja que amb seguretat influiran a pitjor, no potser demà mateix -com fa el virus- però si a curt termini.

Reivindico un món millor, amb ús racional dels recursos i amb una dràstica reducció de les desigualtats que permetin una convivència social en pau.

Reivindico acabar amb els fastigosos nacionalismes com l’espanyol, que parteixen de la pròpia negació -són dogmàticament d’origen diví-,  per acabar tancant fronteres (primera mesura). Nacionalismes que basen la cohesió en discursos fascistoides i consignes de pati d’escola. Quan criden “juntos” no parlen de que hi ha famílies que viuen en cubícles (amb el 20% d’habitatges buits al país), que hi ha infinits parats (quan hi ha moltes coses per fer i serveis per cobrir). Quan criden “juntos podemos” amaguen les imatges que aquests dies hem vist de residències d’ancians dignes de novel·les del Charles Dickens.