EL VOT DE LA NOSTRA VIDA

Les set de la tarda, diumenge 27 de setembre de 2015. Les urnes a punt de tancar i tothom fent càbales respecte al resultats de les eleccions al Parlament Català. Les eleccions que conformaran una nova majoria parlamentària. Les primeres on és possible que sorgeixi una majoria capaç de assolir el repte de fer de Catalunya un estat sobirà. 

Molta incertesa, molta implicació. Tothom te ha dir, puja la participació. 

Dues claus han conduit aquesta campanya, una amb valors positius, l’altre negatius. 

En positiu s’ha fet una campanya per justificar el per què de marxar de Espanya, un Estat que amb els anys es mostra incapaç de ser plurinacional i prendre la diversitat com a motor creador, un estat dominat per la cultura de Castella que és predominant i majoritària, excloent. A partir de l’esgotament de les vies de diàleg i pacte, convençuts de que el federalisme és una utopia (dos no es federen si un no vol) i conscients del procés de unificació que fins i tot fa posar marxa enrere al procés autonòmic. En positiu s’ha venut que sols hi ha una sortida, autodeterminació i creació d’un nou Estat. 

En negatiu la campanya de la por. Marxar és auguri de totes les desgràcies i plagues. Una campanya generada des de Madrid. Molta presència de polítics espanyols i un sol missatge, fora no sobreviureu. La campanya unionista s’ha caracteritzat per excloure cap proposta d’enamorament, sols apel·lar a la por. 

Entre el missatge positiu i el negatiu hi ha hagut algun nostàlgic de la estupidesa nacional, per ambdós costats. Algun imbècil desenvolupant guerres de banderes i debats d’identitat genètica. En Bosch de ERC tindrà el privilegi de poder ser recordat com el que ha donat 40/50 mil vots als unionistes en base a la seva criaturada al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Ha donat arguments als estúpids nacionalistes espanyols per anar a votar. També ha fet galdós paper el “progressista” Iglesias, atiant la necessitat de votar en funció del lloc de naixement (no és això racismes pur i dur?). I els peperos i C’s… 

Aviat coneixerem el resultat. Aviat sabrem si el poble català ha decidit seguir com fins ara o si som capaços de fer un país nou entre tots. Alguns pensem que Europa i el seu sistema d’estats-nació està caducat, alguns pensem que el sistema capitalista vigent fins finals del segle XX necessita repensar-se per aturar la creixen barrera entre pobres i rics. Alguns pensem que un nou món neix a partir de petits estats on la ciutadania s’impliqui, on el poder no resideixi als “partits” i els lobbys que els controlen. Avui sabrem si ha guanyat el debat d’identitat (el nacionalisme) o el debat de les idees (fer un món millor, o si més no intentar-ho amb il·lusió i esforç) 

Avui sabrem si som porucs o valents, si som conformistes o agosarats. Si conservem el privilegi de conduir en perfecte equilibri el seny i la rauxa o ens hem tornat cofois i dependents. Avui sabrem si som ciutadans sobirans o dòcils subordinats. 

Però passi el que passi, seguirem defensant que cal un nou ordenament. Que cal una nova gestió pública. Que cal respectar i donar valor a la nostra cultura, no pas de forma folklòrica. Que cal que siguem capaços de deixar als nostres fills un món millor que el que hem heretat (…i som la primera generació que de moment no ho aconseguim)