M’HI JUGO UN PÉSOL !

El 27/9/2014 el DOGC publicava la Llei 214/2014 de 26 set de Consultes Populars No Refrendàries i altres formes de participació ciutadana, podeu llegir-la aquí. Pot semblar estúpid, però val la pena llegir-la si després es vol opinar amb mínim fonament. Algú gosaria parlar del partit d’en Messi si no el veu remenar la pilota?

El mateix 27/9/2014 i sota legislació vigent el Govern de Catalunya publica el DECRET 129/2014  de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. També val la pena fer-ne lectura comprensiva aquí.

Temps abans, des de mitjans de comunicació del govern Castellà i per manifestació directa de polítics de tots els signes s’havia anunciat que la Llei i el Decret serien recorreguts davant el Tribunal Constitucional Espanyol. Legalment suspesos fins la resolució. Anticipant així que la consulta no es duria a terme llevat el TC doni resposta ràpida, fet inusual i adjectiu no identificable amb la seva forma de treballar.

Avui tothom dona per fet que no hi haurà consulta, de fet pressuposo que és la estratègia que els polítics catalans imaginen. Tothom, catalans i castellans, esperen que el TC declari inconstitucional la consulta (…amb la Llei fotin el que vulguin dit sia de pas) i aquesta no sigui “legal” (dins el corpus espanyol). Si a més es planten urnes el 9N i s’hi presenta la Guàrdia Civil millor que millor. Sols quedarà un camí. Eleccions plebiscitàries, probablement únic camí davant la intransigència de les parts.

 

Ara bé, i si les coses no són com la lògica indica?

Han passat dues coses no previstes dins el guió prescrit:

  1. Ha dimitit Gallardon, Ministre de Justícia. Per la reforma avortada de la Llei de avortament. A les espanyes no acostuma a dimitir ni el Tato. I si s’ha immolat per una “causa noble” com és la sacrosanta unió de la pàtria?
  2. El TC s’ha reunit amb caràcter urgent per admetre a tràmit la petició dels amics d’en Rajoy. No ha havia fet en 30 anys.

M’hi jugo un pèsol a que volen sorprendre’ns. I com fer-ho? Res més senzill, deixant que el Tribunal Constitucional es posicioni abans del 9N, ho faci de forma “favorable” a la constitucionalitat de la llei i el decret i que en conseqüència anem a fer una consulta democràtica, però consulta a la fi.

I per què tinc por que això passi? Doncs per diversos motius:

  1. Tard o d’hora el govern espanyol entendrà el que està passant. A les hores pot decidir actuar com una dictadura (veure acció del gobern xinés davant el que demanen els estudiants de Hong Kong) o actuar com una democràcia (estil Cameron de Regne Unit… ara més que abans). Els espanyols  són “diferents”, però no pas tontos. La història ens diu que són bons  estrategs i a més tenen millors mitjans.
  2. Per què surti el resultat que surti de la “consulta” a l’endemà s’obre un termini de negociació d’anys. I negociant és on més còmode està en Rajoy, el temps i la inacció són el seu millor aliat històric. Unes eleccions plebiscitàries suposen el trencament definitiu, la consulta sols obre un període de negociació on tot està per fer i res és impossible.
  3. Per què el temps juga contra els que volem una Catalunya independent. Bàsicament per què  per assolir el repte cal consens social i polític, ara el tenim, però no és etern. Fa temps que per diversos mitjans –terra, mar, aire i caverna mediàtica- es treballa per clavar cunyes que trenquin el consens majoritari. Amb sistemàtic atac als líders del procés, creant incerteses al seu voltant, etc.  Certament la societat civil comença a estar farta del “mono-tema”. Per tant el temps i la evolució macroeconòmica de l’entorn pot incidir de forma negativa en la cohesió dels que volem progrés, dels que volem una nova forma de gestionar el bé comú, dels que volem decidir el que ens afecta exclusivament i volem negociar la cessió de poder dins una federació d’estats Europeus –petits i lliures, però amb lligams i dependències mútues -.

 

Dons apa, aquí ho teniu. Tinc por que el TC ens doni el vist i plau i ens faci el procés llarg i farragós.  Preferiria perdre el pèsol, però…