Emilio BOTÍN, personantge de la Espanya tragicòmica.

Avui ha mort Emilio BOTÍN,  tenia 79 anys. Fins a la fi fou President del grup BSCH tot i que en justícia hauria de passar a la història com a defraudador fiscal. Fou a maig de 2010 quan una filtració de la filial suïssa del HSBC Private Bank (no confondre amb BSCH) posar a la intempèrie 659 contribuents espanyols amb fons a Suíssa per valor de més de 6.000 milions d’euros, entre ells el Sr Emilio i 10 familiars.

Els fons segons va informar “elPais” provenien del pare de D. Emilio que els va portar a Suíssa en temps de guerra civil espanyola, després els fills van “oblidar” declarar-los i imputar-ne les rendes obtingudes com estableix la llei, en perjudici de tots els ciutadans de l’Estat Espanyol, en especial els contribuents i aquells que precisen prestacions.

Va pagar al mateix 2010 uns 200 milions d’euros per “regularitzar”. La justícia espanyola (Audiència Nacional) va arxivar la causa oberta per haver liquidat voluntàriament (després de la filtració i abans que Hisenda obrís expedient, ves que curiós o ves que lenta que va Hisenda a l’hora de fer expedients a segons qui).  Podeu veure un mínim extracte del que us dic a la notícia de elPais, no sigui que penseu que m’ho invento. La premsa però en va fer poc ressò, no fos cas que el compte publicitari del BSCH es resentís de cap mal pas. Va driblar penes de “telediario”  i debats tragicòmics, ara tant habituals, amb personatges ad hoc a la funció, polemistes qualificats.

Ara podeu veure com tracta Espanya a qui evadeix el pagament dels imposts legals fins a ser descobert. Si seguiu la premsa i televisió d’avui en endavant veureu com tracta l’estat espanyol als delinqüents fiscals (els que evadeixen els pagaments legals fins ser delatats). Veureu aquí una  “píldora” de elPais.

D’aperitiu ja he escoltat les paraules del “cap de la oposició i líder del PSOE” (el xicotet ben plantat que va a les rodes de premsa després de parlar amb en Mas amb apunts) i falten els altres…, amb una mica de sort Rouco-Varela el canonitzarà. No us ho prengueu a broma, fa pocs dies va rebre el “Premi Ignacio Ellacuría” per la seva labor en el àmbit de la col·laboració al  desenvolupament (potser per la eficiència en la col·locació de fons fora el país?).

Ara podreu anticipar com serà tractat Jordi Pujol quan traspassi. JA JA JA i mil cops JA.

L’article no es fruit de cap rancúnia. Sols vol accentuar la diferència de tracte entre un xoriç espanyol i un xoriç català d’una banda. I de l’altre vol destacar com l’estat enfila a la garjola amb facilitat qualsevol lladregot de botí menut amb necessitats -de drogues o subsistència- mentre que els que pillen a dojo (gran “botín”) no toquen presó, si són descoberts “regularitzen” i a viure que són quatre dies.  És fotut, però qui roba per necessitat gasta el que ha robat. Qui ho fa per avarícia o per acaparar, no fa presó ja que pot retornar el que ha agafat il·legalment.

Descansi en pau, ja que no va poder-ho fe a la garjola (que sembla és el lloc adient a qui deixa de pagar 200 milions d’euros en impostos, i no si val a liquidar quan has sigut delatat, eh pillo!!).  I descansi, per que 79 anys i seguir al peu del canó no és sa, ni físicament –el cos te limitacions- ni psicològicament –diu poc de les aficions del difunt-. Com deia un amic enterramorts, els taüts no porten butxaques.