Arxiu mensual: octubre de 2013

DE CAMÍ A ÍTACA

Sembla que el temps s’ha aturat. Res canvia, fins i tot comença a avorrir-nos el discurs permanent. D’uns i altres.  Però avancem encara?

En Duran exposa el seu parer, la “tercera via”. Ben argumentat, bona dialèctica, però ell mateix reconeix que sense diàleg aquesta no pot existir. A les hores què cerca? Sembla evident que no hi pot haver diàleg quan les dues parts no volen cedir cap posició.

En Rubalcaba i en Navarro visiten a en Mas. Parlen d’obrir el diàleg des de una modificació de la Constitució Espanyola per donar cabuda al seu model de “federalisme”. És que no han entès que això no és pas possible per la clara negativa del PP?. Potser d’això es tracta, de mostrar-se dialogant per no fer res i carregar les responsabilitats als altres. La política és diabòlica o maquiavèl·lica, no? Si no, mireu l’endemà…

Alguns empresaris i també algun alt funcionari de Bancs amb seu a Catalunya (per què són més funcionaris que empresaris…) també fiquen cullerada. Parlen de sumar i multiplicar. Cal ser comprensius, les empreses que dominen el cotarro no volen cap canvi, de cap tipus. Altrament si som independents s’adaptaran sense més problema per seguir guanyant diners, el seu fi fundacional (…més enllà de la Responsabilitat Social, tant de moda darrerament), per què les empreses no decideixen models de govern. Les empreses operen dins la legalitat i s’adapten en tot moment i lloc a la legalitat vigent (per bo i per dolent). No ho oblidem pas.

Els del PP, Ciudadanos i UPyD ferms. La Constitució Espanyola és intocable, de rel o inspiració divina. També les fronteres. Tot és inamovible.

I aquí també anem fent. El bloc sobiranista (que no pas independentista) de tant en tant es llencen pedres. En parlar de “la pregunta”, de “la data” i altres temes de matís. Ja és costum política catalana.

Sembla doncs que la unitat focalitzada entorn al dret a decidir dels catalans pateix atacs de forma regular. De dins i de fora. Tot sigui dit, poc potents en l’argument i gens sorprenents per previstos i gens originals.

Caldria doncs demanar-nos unitat per assolir l’objectiu. Per un cop fem que la dita “es van reunir tres catalans i van crear dos partits, un d’ells amb grup d’opinió independent” no sigui certa. Anem per feina i quan arribem a Ítaca ja decidirem els detalls. Per importants que siguin, segur que ens posem d’acord per fer una societat millor.

ADEU ESPANYA

ESPANYA M’INCOMODA, SÓC CATALÀ.

Avui detallaré les motivacions per les que no em sento integrat al concepte  Espanya, si és que aquest concepte volia ser acollidor a tots els pobles que integraven la romana Hispania.

 

ERROR FUNDACIONAL

Sense entrar en detalls  Espanya sorgeix cap al segle XVIII per raons d’evolució lògica dins la dinàmica del continent europeu. Superada la època medieval cal assolir tamany  adequat per ser quelcom front la resta d’estats nació en consolidació. Tant el regne de castella, el català-aragonés i el navarrés no tenien el pes adequat i podien ser àpat al gust dels estats nació constituïts a la resta del continent. És la natural evolució dels feudes medievals als estats nació, havent superat l’època dels regnes petits per associació feudal.

A la península ibèrica aquesta agregació es realitza en primera instància per acords matrimonials – en principi pacífics – però finalment una de les nacions usarà la força bruta per actuar com a dominador. És la castellanització de la península ibèrica, de la que escapen Portugal i Gibraltar, els primers per la seva força i els segons, més tard, per la força dels anglosaxons.

Castella –que adopta el nom d’Espanya- lluny de fer una política “federal” – de sumar – fa una política dictatorial que és inicialment suportada per la fórmula de rei amb tots els  poders – la veu del rei és llei deien els castellans- .  Castella aplica a Espanya la mateixa política que aplica a les colònies –ignorar trets culturals i identitaris dels pobles conquerits i exprimir econòmicament les terres en profit de sustentar la villa i cort. Sustentar en la despesa, no pas en la inversió.

En resum, l’error fundacional va ser no treure profit del valor de les diferents nacions i cultures que ocupaven la península. Restant sempre darrera dels temps respecte la resta d’Estats d’Europa  –durant 300 anys la democràcia a Espanya ha sigut anecdòtica- . Espanya sempre ha anat “endarrerida” respecte els estats comparables com França, Regne Unit, Itàlia o Alemanya.  Això també ha generat desafecció del projecte que hauria de ser comú, però que és privat de Castella.

 

INCONGRUÈNCIA ACTUAL

FASCISME

El corrent fascista, pitjor càncer d’europa del segle XX, va ssolir èxit a 3 estats europeus –Alemanya, Itàlia i Espanya- i d’altres satèl·lits per influència germànica.  Però sols va tenir continuïtat a Espanya – 40 anys de dictadura franquista-  ja que la IIªWW va implicar la fulminant eliminació de Hitler i Mussolini,  junt al seu model polític. Espanya va necessitar la mort natural del dictador per tancar el capítol i encara va fer-ho en fals. Que dir d’una llei d’oblit que ha permès no depurar responsabilitats.

Sorprèn però que Espanya sigui  l’únic país Europeu on l’extrema dreta no te representació parlamentària.  Més quan Espanya és l’únic  país on hi ha un fabulós monument al dictador – imagineu un “valledeloscaidos” fent homenatge a Hitler dins Alemanya?-. A l’hora que Espanya és l’únic país dels tres que no ha revisat la seva història recent, no ha fet la reflexió de la veritat, sota l’ombra de la por –no xafar ulls de poll- s’ha instal·lat en l’oblit i no pas en el record, la reconciliació i el perdó.  

Espanya és capaç de processar a Pinochet per crims de guerra a Xile a l’hora que prohibeix retornar els cossos captius dins el monument al dictador.

El meu dubte és: No serà que Espanya te el més gran partit d’extrema dreta europeu instal·lat al poder, amb el permís d’una esquerra ignorant que sempre calla quan surt el “sancristo” –el nacionalisme castellà, sempre present i mai esmentat- sense adonar-se del dany que provoca.

Ahir la premsa parlava del famós general espanyol anomenat Galindo, qui per enterrar a dos homes en cal viva ha pagat amb quatre anys de presó real (la resta de condemna la va complir a casa seva i ara fins i tot és en llibertat “condicional”). M’hi jugo un  péssol a que a més li paguem una substanciosa pensió.

 

FRONTERES

ILLES CANÀRIES, CEUTA i MELILLA són espanyoles per que així ho volen els residents en el territori delimitat políticament.  Malgrat no és el desig dels habitants de l’entorn físic. Si fessin un referéndum a Marroc a quin Estat penseu serien agregats els tres territoris? Aquí es respecta el dret a decidir dels habitants censats dins la delimitació.

GIBRALTAR anomenat residu colonial, malgrat fou cedit en un acord internacional. Aquí ja no compta el desig dels habitants censats dins la delimitació. La demanda és clara, espanyolitzar el territori o fer-lis la vida més difícil. Mentrestant però grans capitals espanyols evadeixen impostos des de la zona.

CATALUNYA i EUSKADI, nacions assimilades pels castellans. Com ahir deia un tertulià de TV13 –la del epsicopat de Madrid-  “Catalunya és la herència que dejo a mis hijos”. Aquí tampoc s’accepta en dret a decidir dels censats dins l’espai. Aquí compta la voluntat global “del pueblo español”

És impossible major contradicció,  en un mateix dia el Ministre d’Exteriors és capaç de defensar dues posicions oposades en funció de si parla de Ceuta o Gibraltar.  És patètic.

 

SITUACIÓ SOCIAL

Per raons que no entenc Castella vol assimilar territoris per imposició de forma històrica –veure història colonial i situació dins la península- ignorant costums i cultura de les nacions que integren el “projecte comú” Espanya. Contraposeu la forma d’actuar de Madrid amb Londres i entendreu de que parlo.

No assoleix èxit. Les antigues colonies renegen del colonitzador a l’hora que catalans i bascos volem marxar. Per tant, accentuen la diferència.

Però el que em sembla més greu és que crec que ens criminalitzen. O al menys això sembla si faig lectura dels mitjans de comunicació castellans, millor dit ubicats a Madrid. Val a dir però que quan parlo amb persones aquesta sensació baixa significativament. És com si Castella tingués un esperit diferent al de la suma individual dels seus homes i dones.

Ara be, és un fet que per costum atacar a catalans dona rèdit electoral, tant a dretes com a esquerres.  Són exemples habituals les campanyes a Extremadura, Andalusia, País Valencià o Castella, darrerament fins i tot a Galícia.

Al final però aquesta situació social sols fa que els catalans no ens sentim còmodes dins aquesta societat. No és el nostre grup de pertinència –qui vol pertànyer a un grup on és criticat?-.

Val a dir que som però elements de cohesió, si PP i PSOE en quelcom es posen d’acord és en la gestió del problema català. Veuen en les mateixes fonts.

 

ECONÒMICS

Veure com som zona de contribució neta a la solidaritat nacional, de forma permanent i sense solució visible.

Simultàniament suportar una de les fiscalitats més altes del país. Directament per taxes a màxims i indirectament per una inflació superior –causada per drenatge fiscal- sense corregir a nivell impositiu (vull dir, si un pis aquí és més car, l’iva de la seva compra malgrat la taxa és igual resulta efectivament superior).

A l’hora que veiem com les regions que reben recursos solidaris fan polítiques de subvenció a la despesa –no pas d’inversió- i rebaixes fiscals –en competència amb nosaltres mateixos-

 

Per tot això ADEU ESPANYA –Espanya castellana, deixem-ho clar- i benvinguda la independència. I quan siguem lliures ja negociarem i trobarem acords per conviure dins la península, en pau i harmonia. Des de la llibertat.