EL DISPUTAT VOT DE’N JOSEPM

He votat ERC, per tant qui volia saber-ho ja pot tancar i fer altre cosa. 

Tenia clar que aquesta elecció era per determinar si fem o no una majoria sobiranista capaç de preguntar al poble català com vol relacionar-se amb el món els propers anys. 

Era evident doncs que el tema era SOBIRANIA, enfrontava aquells que pensen que la sobirania recau sobre el conjunt del poble català (CiU, ERC, SI i CUP) i els que pensen que la sobirania recau en el conjunt dels habitants de la península -sense Portuguesos ni Gibraltarenys- (PP i Ciutadans). Amb uns comparses que no se sap ben be que volen i on són (PSC i ICV). 

M’ha costat decidir. Malgrat ser d’esquerres (voluntat de canvi permanent en el sentit de millora) la veritat és que el candidat m’agrada però no l’entorn del partit. ERC manté uns quadres intermitjos que fan patir. Arrasen tot el que poden: Parlo de càrrecs de confiança, d’incompetència, de regidors que cobren kilòmetres jugant amb d’empadronament o assisteixen a reunions sols si hi ha dietes). Sóc conscient que el problema però està a tots els partits que toquen poder, començant pel PP, CiU i com no el PSC. Parlar del 3% no és un tòpic. 

Podria haver votat CiU, però no he fet per dos motius principals. Tinc pànic a les majories absolutes per les experiències viscudes, primer. I tinc pànic al “Cerillo”, personatge sinistre que en Mas no ha sabut aparcar. Dona la sensació que de la democràcia cristiana el portarà a coll fins la mort. Em fa por un personatge espanyolista que en veure la prèvia del darrer onze de setembre va canviar com per art de màgia i fins i tot amb cadira de rodes va ficar-se al pilot. O és un autèntic supervivent o un galtes com mai s’ha vist. 

És el meu desig doncs que la opció sobiranista del poble català sigui majoritària al Parlament de Catalunya, tant com sigui imaginable, però composada per almenys dos partits. Em dona tranquil·litat, ja us he dit que les majories absolutes són per mi “dictadures de partit” i les dictadures sols porten a mal govern. O sia, jo seré feliç si assolim un 70% de vot sobiranista català -és el meu somni-, em conformo amb un 51%. Però encara seré més feliç si la coalició sobiranista encapçalada per en Mas precisa la crossa de’n Junqueres i el suport de SI i CUP ni que sigui simbòlic. 

I ara què? Primer desitjar que el meu somni es faci realitat, són les 19:15 i les urnes hores d’ara no han tancat, sols sabem que augmenta de forma important la participació. Després si s’escau que el procés no pari. Sé que no anem camí del paradís, tampoc cap a l’infern. Sé que serem allò que siguem capaços de somniar, sempre que treballem per aconseguir-ho. 

Desitjo doncs la consulta o referèndum al poble català. Que guanyi l’opció d’independència i que iniciem un període constituent.

Si el somni es fa cert, treballaré per que quelcom canvii. No penso pas que sigui prudent que les persones corruptes que formen els partits actuals segueixin amb responsabilitat política en el futur, i amb això no fico tothom al mateix sac. Sols dic que cal depurar. I depurar és tant senzill com legislar per què el que roba a l’erari públic sigui condemnat de la mateixa forma que el que roba sense violència. Així de fàcil i senzill, veurem que ràpid regenerem el cos polític. Cal però que el futur govern de l’Estat Català garanteixi la separació de poders, suggereixo que els jutges siguin escollits pel poble.