Des de que era infant tinc un bon record de “la carta als reis”. Era aquella carta feta després de una profunda reflexió. Primer saber que volia (llegir en el fons del cor els desitjos), després triar o prioritzar (els reis són magnífics però limitats en les seves possibilitats) i plasmar la conclusió en paper. Finalment anar a l’Ateneu a entregar-la en ma, al Faruk, el seu representant a la terra. 

I ves per on, avui s’han capgirat els plantejaments. Ara és el Rei qui m’escriu a mi, ara és ell qui em manifesta els seus desitjos. La lògica em diu que, tal com jo antuvi, pretén que allò que demana esdevingui realitat. 

La seva carta no denota però la tendresa de l’infant. En cap moment repassa com s’ha portat el darrer any. Jo de petit li explicava si menjava, estudiava, em barallava amb les germanes i sobretot, si feia cas al pare i la mare. Ell no m’explica res del que ha fet. Ni parla dels elefants difunts, ni de les filles pressumptament enriquides a través de gendres encausats. No fa cap referència a la “bondat”, ja fa cas a la Sofia, jo li vec un gairot trist darrerament. Ni tant sols m’explica com viu la crisi o com ha retallat el seu pressupost. 

Fins i tot la seva carta em sembla poc espontània. És com aquella carta que dicta el germà gran a l’idiota, aquell germà menor incapaç de saber que vol, carta que sovint reflecteix més el desig de l’apuntador que de l’apuntat. Si fos malpensat em ballaria pel cap que els nacionalistes espanyols l’han il·luminat a respondre a la provocació que suposa que un bon grapat de persones surtin al carrer a demanar exercir el dret a decidir, de forma pacífica i democràtica. 

Crec que no el complauré. Potser m’equivocaré però tinc dret a fer-ho, sempre que ho faci amb respecte a tothom i de forma pacífica. Fins i tot crec que puc argumentar en què i per què s’equivoca de plantejament. Però això ja és per un altre escrit. 

Bona nit,