Arxiu diari: 05/12/2011

UNA RECEPTE PER SORTIR DE LA CRISI. MODIFICAR ELS ESTÍMULS.

Els governs (UE, ESPANYA, CATALUNYA i LOCALS) estan atacant el dèficit públic des de la perspectiva de les retallades, tant en prestacions socials, serveis i infraestructures. Malgrat ser necessàries cal recordar que són negatives pel mercat de treball i pels ànims col·lectius.

Coincidim tots en pensar que l’Atur és la xacra més important, pel dany que provoca. Tant psicològic (al afectats) com social (empobriment general de la societat i increment de dèficit pels costos d’atur i derivats).

També tots estarem d’acord en que solucionar el problema de l’atur (estructural), aconseguint portar-lo a taxes europees (catorze punts menys aproximadament) implicaria una reducció de despesa pública i simultàniament un increment de la recaptació. Ideal pel objectiu de reduir el dèficit.

Tots els partits diuen que “lluitaran” per aconseguir-ho. Ningú però diu com. Així dons, davant aquest escenari us proposo tres idees.

PER QUÈ? Senzill, crec que si vull aconseguir un objectiu, cal treballar en les motivacions i els estímuls. O sia, ens hem de preguntar: qui crea llocs de treball?, per què?. A les hores actuar en conseqüència. És obligació dels nostres polítics estimular als creadors de llocs de treball …, en detriment dels especuladors i dels estafadors.

O sia, proposo tres camins senzills:

  1. DESGRAVACIÓ FISCAL D’IMPOST DE SOCIETATS en funció de la relació entre guanys i massa salarial de la societat, vinculada a la reinversió del guany (no repartiment). Un exemple clar: Proposo que els guanys fins el 10% de la massa salarial de les empreses siguin lliures d’impost de societats. Què aconseguirem:

      1. Reduir la càrrega fiscal a les empreses “ocupadores” (incentivem aquelles empreses que avui han de solucionar el problema de l’atur)

      2. Fer-les més eficients i competitives internacionalment (l’impost és un “cost”, reduir-lo implica millorar la competitivitat)

      3. Reforçar els fons propis de les societats amb alt nivell d’ocupació. Vol dir millor solvència, menys necessitat de crèdit i millor capacitat de resistència.

  2.  PERSECUCIÓ DEL FRAU FISCAL de forma seriosa. Caldria modificar la consciència social i fer entendre que qui defrauda 1.000 € és tant lladre com aquell que els roba. De fet, és un robatori amb greus conseqüències (retallades i treball precari o explotació, per exemple). Proposaria per aconseguir-ho instrumentar un sistema de delacions gratificades (qui denúncia a un defraudador rep una compensació equivalent). Aquí inclouria els fons públic malversats i en gratificaria les delacions fetes pels funcionaris que coneixen prou be per on s’escolen els diners). Atacar el frau genera llocs de treball dignes (evita la contractació en precari)
  1. IGUALAR L’IMPOST DE LA RENDA DE PERSONES FÍSIQUES, retornar a una única base. Cal eliminar la discriminació positiva de les rendes financeres i les especulatives. Ara no és moment d’incentivar especulació (compra/venda de béns immobles), per tal difícilment pot defensar-se un marginal sobre el treball (per tercers o autònom del 44% mentre les rendes financeres i les vinculades a increment de valor liquiden a 18%.

No tinc gaires dubtes respecte la eficàcia de les tres propostes. Potser algú dirà que “ara no és moment de reduir l’Impost de Societats”, jo li contestaria que en mediti les conseqüències si la reducció és vinculada a la contractació (massa salarial). El que és obvi és que en el seu conjunt implicarien increment de la recaudació i disminució de la despesa social, i aquest és l’objectiu.

Hi ha polítics (d’oposició bàsicament) que parlen de recuperar l’Impost de Successions (de quin parlen, del de fa 2 anys o el de fa 10?), altres semblen feliços per aplicar l’impost de pernoctacions turístiques (són 45 milions d’euros menys el cost de recaptació, la xocolata del lloro, no?). Cap de les dues propostes soluciona el problema ni de lluny pel poc impacte econòmic respecte el total del dèficit. Sols són útils per la demagògia política.

També podríem parlar de dèficits fiscals per redistribució, però això són figues d’altre paner.