Tenim a la taula les primeres mesures urgents per salvar la pàtria hispana, elaborades pel PP, per tant més que previsibles.

Són un autèntic supositori de glicerina per acabar l’any, ull no comencem escagarinats el 2012.

Són mesures d’impacte immediat (recaptació d’imposts i reducció de despesa) però desincentivadores de recuperació, o sia dolentes a mig i llarg termini. Malgrat ho decoren amb la temporalitat de la messura, dos anys.

No afronten els problemes greus, l’atur estructural d’Espanya i el frau fiscal endèmic i creixent. El govern de Madrid segeuix ignorant que reduir l’atur i el frau fiscal incrementa exponencialment la recaptació (…i redueix el dèficit), augmenta l’activitat (…i redueix el dèficit) i milloraria la moral dels ciutadans (…no sé si redueix el dèficit, però segur no l’empitjora)

Denoten poca imaginació, gens d’atreviment. Han apretat les classes treballadores en tots els segments (baixes, mitjanes i altes) amb progressivitat per estalviar-se crítica social. Certament aconseguiran l’increment previst de recaptació, a compte de la reducció de l’estalvi de les famílies i la reducció proporcional del consum.

Sembla dons que el país no està per la labor de traslladar impostos de les empreses a l’IVA, eina que augmenta la competitivitat nacional dins un món globalitzat. Segueix empenyat en recaptar dels treballadors i de les empreses, com en els millors temps del dictador, amb la diferència que a les hores les fronteres eren hermètiques i per tant la competitivitat innecessària.

Tampoc sembla que el nou govern vulgui perseguir el frau. De fet quan sens parlar de Palma Arena, o de la Cheneralità Valenciana pots entendre els motius. Si Espanya no afronta el frau en tots els estrats no hi haurà solució, ans el contrari, sembla s’està incentivant defraudar al crit de “tonto el último”.

En resum, seria senzill:

• Augmentar l’IVA i reduir en proporció les quotes de la Seguretat Social de les empreses.

• Augmentar l’IBI respecte els habitatges sense persones empradronades o activitat empresarial.

• Alliberar preus públics previ trencament del monopolis i oligopolis (en transport, energia, comunicacions i altres sectors bàsics) per aconseguir la seva optimització.
  

• Actuar contra al frau amb un sistema de denúncies anònimes i compensades en funció del frau, així de fàcil. Agilitzant la justícia i responsabilitzant a persones (no societats) dels actes ilícits, tant si són administradors com empleats.

I si a més o fem restituint valors com respecte, educació, Europa i societat (front individualisme), fàcilment sortiríem del sot i seríem una societat millor.

També podríem fer-ho els catalans pel nostre compte, però malhauradament el poble català cada cop s’assemble més al castellà i no sembla estar per la labor d’ autogovernar-se. Denota manca d’autoestima i il·lusió com sempre. Els catalans som servils, individualistes i entomem les plantufades en silenci (gaudint això si les repeticions dels partits del Barça al Bernabeu), així no fem camí cap a la llibertat.

Bon any a tots,

Donem per fet que tindrem menys diners a la butxaca (reducció d’ingressos i augment d’impostos), això contribueix a accentuar la crisi per disminució del consum de béns i serveis.

Per tant seria OBJECTIU primordial per qualsevol polític aconseguir incrementar la renda disponible en aquest escenari, i això és molt possible a Catalunya i a Espanya. Si ho aconseguim tindrem un efecte positiu en recaptació (per augment de consum) que implicarà menors retallades i menor pressió fiscal als ciutadans. 

Com aconseguir-ho? Cal optimitzar els preus dels serveis de preu “legislat o protegit”. 

Us convido a preguntar-vos si, una societat amb sou base de 641,40 € cada mes, pot permetre que: 

• 1 hora d’aparcament al carrer de Barcelona costi 2,90 € (equival a 5.011 € / mensuals)
• Passar la ITV d’un cotxe costi 44 € (aproximadament 10 minuts de feina)
• El rebut mig del servei d’aigua domèstica 50 € trimestrals.
• El rebut mig de la llum per un domicili superi els 40 € mensuals (calefacció a banda)
• Els lloguers a les zones comercials arribin a 300 € / m2 mensual
• El peatge d’autopistes superi els 0,30 € / quilòmetre.
• El servei telefònic veu i ADSL estigui a la banda alta d’Europa
• … podríem afegir milers de serveis amb preu protegit o servits des de monopoli, oligopoli negociat (energia i serveis bàsics) o amb preus col·legiats (tipus dentistes, advocats, notaris, etc) 

No us sembla senzill pensar que petites millores incidirien directament a la butxaca dels ciutadans. A tall d’exemple: 

• Si es gaudíssim de grans zones d’aparcament a les entrades de les grans ciutats connectades amb el centre amb transport públic freqüent i ràpid, que passaria amb el preu dels aparcaments privats i les zones verdes/blaves?
• Si la ITV la passés el teu propi taller (amb assumpció de responsabilitats, clar)
• Si trenquéssim el monopoli de l’aigua en lloc de col·laborar en la seva concentració.
• Si legisléssim per alliberar la producció d’energies netes i en facilitéssim la distribució en xarxa. Vaja, que foti molins qui vulgui i a més tingui prioritat de venda a la xarxa per davant dels productors que consumeixen energies no renovables i que a més hem d’importar (gas i petroli)
• I respecte la resta, suggeriria aplicar tipus d’iva de luxe (33%) a les tarifes desfasades respecte al cost de producció. Vull dir, si una companyia telefònica ofereix serveis per sobre preus mitjans europeus, penalitzar-la amb iva de luxe. Si són preus raonables respecte el cost o en línia a mitjanes europees, tipus general. Així “diferenciaríem” preus i ajudaríem a escollir als clients.
• … i així per la resta, simple aplicació del sentit comú cap l’objectiu de deixar més diners en mans dels consumidors, ciutadans, en els fons els destinataris de l’obra de govern. 

Per cert, per qui governen els governs? Pel poble que els ha escollit o per les grans corporacions. O dit d’altre manera: Quin és l’objectiu de govern, millorar el nivell de vida en general dels ciutadans o contribuir a l’enriquiment de minories amb poder financer? 

Si els governants conclouen que la prioritat som els ciutadans, sortirem ràpid de la crisi i tindrem un món millor pels nostres fills, en contra de les prediccions d’alguns. Un món a més amb menys diferències socials i regionals.  

SORTIR DE LA CRISI (I) és a: https://ramonjoan.cat/pltc/una-recepte-per-sortir-de-la-crisi-modificar-els-estimuls/

Els governs (UE, ESPANYA, CATALUNYA i LOCALS) estan atacant el dèficit públic des de la perspectiva de les retallades, tant en prestacions socials, serveis i infraestructures. Malgrat ser necessàries cal recordar que són negatives pel mercat de treball i pels ànims col·lectius.

Coincidim tots en pensar que l’Atur és la xacra més important, pel dany que provoca. Tant psicològic (al afectats) com social (empobriment general de la societat i increment de dèficit pels costos d’atur i derivats).

També tots estarem d’acord en que solucionar el problema de l’atur (estructural), aconseguint portar-lo a taxes europees (catorze punts menys aproximadament) implicaria una reducció de despesa pública i simultàniament un increment de la recaptació. Ideal pel objectiu de reduir el dèficit.

Tots els partits diuen que “lluitaran” per aconseguir-ho. Ningú però diu com. Així dons, davant aquest escenari us proposo tres idees.

PER QUÈ? Senzill, crec que si vull aconseguir un objectiu, cal treballar en les motivacions i els estímuls. O sia, ens hem de preguntar: qui crea llocs de treball?, per què?. A les hores actuar en conseqüència. És obligació dels nostres polítics estimular als creadors de llocs de treball …, en detriment dels especuladors i dels estafadors.

O sia, proposo tres camins senzills:

1. DESGRAVACIÓ FISCAL D’IMPOST DE SOCIETATS en funció de la relació entre guanys i massa salarial de la societat, vinculada a la reinversió del guany (no repartiment). Un exemple clar: Proposo que els guanys fins el 10% de la massa salarial de les empreses siguin lliures d’impost de societats. Què aconseguirem:

   1. Reduir la càrrega fiscal a les empreses “ocupadores” (incentivem aquelles empreses que avui han de solucionar el problema de l’atur)

   2. Fer-les més eficients i competitives internacionalment (l’impost és un “cost”, reduir-lo implica millorar la competitivitat)

   3. Reforçar els fons propis de les societats amb alt nivell d’ocupació. Vol dir millor solvència, menys necessitat de crèdit i millor capacitat de resistència.

2.  PERSECUCIÓ DEL FRAU FISCAL de forma seriosa. Caldria modificar la consciència social i fer entendre que qui defrauda 1.000 € és tant lladre com aquell que els roba. De fet, és un robatori amb greus conseqüències (retallades i treball precari o explotació, per exemple). Proposaria per aconseguir-ho instrumentar un sistema de delacions gratificades (qui denúncia a un defraudador rep una compensació equivalent). Aquí inclouria els fons públic malversats i en gratificaria les delacions fetes pels funcionaris que coneixen prou be per on s’escolen els diners). Atacar el frau genera llocs de treball dignes (evita la contractació en precari)

3. IGUALAR L’IMPOST DE LA RENDA DE PERSONES FÍSIQUES, retornar a una única base. Cal eliminar la discriminació positiva de les rendes financeres i les especulatives. Ara no és moment d’incentivar especulació (compra/venda de béns immobles), per tal difícilment pot defensar-se un marginal sobre el treball (per tercers o autònom del 44% mentre les rendes financeres i les vinculades a increment de valor liquiden a 18%.

No tinc gaires dubtes respecte la eficàcia de les tres propostes. Potser algú dirà que “ara no és moment de reduir l’Impost de Societats”, jo li contestaria que en mediti les conseqüències si la reducció és vinculada a la contractació (massa salarial). El que és obvi és que en el seu conjunt implicarien increment de la recaudació i disminució de la despesa social, i aquest és l’objectiu.

Hi ha polítics (d’oposició bàsicament) que parlen de recuperar l’Impost de Successions (de quin parlen, del de fa 2 anys o el de fa 10?), altres semblen feliços per aplicar l’impost de pernoctacions turístiques (són 45 milions d’euros menys el cost de recaptació, la xocolata del lloro, no?). Cap de les dues propostes soluciona el problema ni de lluny pel poc impacte econòmic respecte el total del dèficit. Sols són útils per la demagògia política.

També podríem parlar de dèficits fiscals per redistribució, però això són figues d’altre paner.